Família i país

Per . Actualitzat el

No em cansaré d’enaltir la importància de la família, però la família, com diuen els sociòlegs, no és una «societat perfecta», és a dir, una societat que es basti a si mateixa per a oferir als seus membres els mitjans que calen per satisfer llurs necessitats. En aquest sentit, el país sí que és una societat perfecta, en la mesura, és clar, que el país gaudeixi de la condició d’Estat. Però, encara que no sigui així, com és el cas de Catalunya, el país té una eina indispensable per a construir la persona i el ciutadà: la llengua. I és en aquest sentit que goso dir que no n’hi ha prou amb la llengua materna (que mereix tots els respectes), i que cal promocionar i salvaguardar la llengua del país a tots els nivells.

Em sorprèn el debat, sospito que interessat, sobre la immersió lingüística, i se m’acut de dir que el bilingüisme, o el multilingüisme, per molt que siguin útils a l’hora, suposem, de trobar feina, no solucionen el problema de l’estructura fonamental de la persona. La llengua materna em pot servir i em serveix, posem per cas, per resar, però ja no és suficient quan la pregària és comunitària: aleshores cal la llengua del país, la que fa que la pregària, per molt universal que sigui, ressoni amb personalitat en el concert de totes les expressions de país.

Torno a dir que em sorprèn el debat sobre la immersió lingüística; i sóc incapaç d’entendre la Carta del lector, «Dia de la Llengua», publicada en l’edició del dijous, dia 22 de febrer, de La Vanguardia, quan diu que «el castellà és mal vist com a llengua vehicular i tolerat com a llengua oficial». Mai no agrairé prou l’enorme treball dels nostres profetes-poetes, com en Salvador Espriu: «Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra».