Quan era una nena, al poble van pavimentar els carrers. No recordo quina edat tenia, però veure passar l’apisonadora —ara ja en diem piconadora— amb el seu rodet imponent aixafant-ho tot em va impressionar molt. Associat a aquella visió m’hi ha anat sempre l’olor del quitrà i de tots els productes que es fan servir en aquesta tasca. La impressió va ser tal que, des de llavors, sempre que sento aquella olor, el cor se m’accelera i torno a veure el rodet deixant el carrer pla i sense possibilitats de fugir d’aquella massa compacta en què el convertia la piconadora.
Tot i que ara les obres públiques escassegen —almenys al meu país—, sovint tinc la sensació que passa la piconadora i aixafa i anivella tot el que troba al seu pas. Em passa quan escolto o llegeixo les notícies. No hi ha ni un sol dia sense aquesta sensació. Passa el rodet i aixafa caps i peus i mans del sobiranisme i a mi se’m torna a accelerar el cor. No és ben bé allò de «descabezar el independentismo». Allò va ser una declaració superba de la Directora General de Piconadores. Això és passar la piconadora com si fos pel nostre bé, pel bé d’Espanya, d’Europa, del món sencer. La piconadora passa per damunt dels polítics, de les conselleries, de les empreses, dels ciutadans apallissats, dels mecànics, dels pallassos… Passa per damunt de l’art, la literatura, la música, la lliure opinió…
Hi ha dies que m’enfado amb els polítics que hem votat: debilitat, dubtes, manca d’acció, marxa enrere… Poc després penso en la piconadora i m’he de desenfadar. Qui no té por de la piconadora que s’atansa? Quin deu ser el millor gest per esquivar-la? Cap on hem de saltar per no deixar-nos aixafar? A quin balcó ens hem de penjar per poder-nos salvar? Jo tampoc no tinc cap resposta a aquestes preguntes i, tot i que no soc cap experta, me les faig constantment. Els nostres polítics no tenen només el compromís de formar govern i el deure de salvar-se ells, que són a primera línia de foc. Tenen també la responsabilitat de tots els que som darrere seu i a la nostra exigència de formar govern hi han d’afegir, encara que nosaltres diguem que estem disposats a tot, la de fer-ho de la manera menys dolorosa possible perquè, de dolor, ja ens n’ha procurat prou i massa la piconadora. I és que ens enfrontem a un monstre que no respecta cap senyal de trànsit. Com que és més gran i té tanta potència, les aixafa totes al seu pas. És el poder de la força i no pas la força del poder, que és el que pretenen defensar els amos de la piconadora.
En canvi, allò que no deixa d’indignar-me i no penso justificar és la desunió i la manca d’acord entre els tres partits sobiranistes. Volen la república o no la volen? Volen la república o prioritzen els interessos de partit? Volen la república o tots tres, cadascun a la seva manera, volen manar més que els altres? Punyeta! Tenen un mandat d’una majoria de catalans, els quals volem tots el mateix, república, i per tant una responsabilitat, no? Són on són perquè els hem posat nosaltres i no tenen cap dret a anar cadascú pel seu compte. No se’n recorden que mai hem sigut tan forts com quan hem estat units? Fem pinya, per Déu, fem pinya! Només fent pinya s’aixequen els castells i el nostre, si estem units, ens farà capaços de ballar fins i tot damunt de la piconadora.