L’alliberament dels presos forma part de les fites més significatives que la Bíblia situa per a l’era messiànica, és a dir, per a l’època en què la humanitat podrà fruir i fruirà dels béns propis dels temps primordials, narrats al començament del Gènesi; Isaïes ho resumeix així: «Faré néixer rius en els turons més àrids, i fonts al mig de les valls; transformaré en estanys el desert, en dolls d’aigua la terra eixuta. Els cecs recobraran la vista, els captius sortiran de la presó, deixaran el calabós els qui vivien a la fosca».
De presons n’hi ha d’haver, però no com un bé, sinó com un mal menor, més com a força dissuasiva davant la temptació del delicte que com a càstig del delinqüent, un càstig que no té res de curatiu, com és prou sabut (i només la curació pot justificar el càstig). Però el que costa més d’entendre és la «presó preventiva» (per tant, abans de la sentència condemnatòria d’un tribunal competent), una presó que, per molt que es vulgui justificar (perill de fuga o de destrucció de documents, posem per cas), no deixa de sonar com una «condemna prèvia»; una presó que, si més no, sembla desproporcionada, atesos els mals que produeix, posem per cas, als familiars dels detinguts.
De presons, però, n’hi ha de moltes menes, i no són les menys nefastes les que nosaltres mateixos ens construïm amb les nostres covardies i amb les nostres mesquineses. I no podem oblidar que sempre serem capaços de fabricar noves presons per als qui ens molesten: presons que silencien la veu dels exclosos. Hi ha els presos que ho són perquè no poden sortir de la drogoaddicció, o perquè estan condemnats a la pobresa més extrema.
Goso dir: en nom de Jesús, l’Alliberador, mirem de destruir presons i, sobretot, d’alliberar tota mena de presos, que ja ha sonat l’hora del gran Alliberament. Crec que no n’hi ha prou amb l’obra de misericòrdia de «visitar els presos»! Rere cada pres hi ha alguna mena de mancança de la societat cofoia on vivim!