La xacra dels locals buits no és un problema específic de Tarragona. Arreu del país, els carrers amb les persianes abaixades es multipliquen perquè moltes apostes empresarials de proximitat cauen abans de complir l’any o perquè comerços «de tota la vida» es converteixen en aparadors buits plens de pols, en el millor dels casos. «És un tema preocupant perquè dona molt mala imatge», admet Salva Minguella, president de l’associació de botiguers Via T.
«El comerç de proximitat està patint molt», ens explica. Davant d’aquesta afirmació és inevitable no parlar de les grans superfícies i els centres comercials, però el president de la Via T recorda que «aquest Nadal, el 33% de les vendes s’han fet per Internet». Si ja era ferotge la competència amb els grans espais comercials, ara cal sumar-hi les noves tecnologies de la venda a distància.
Jaume Gené, professor de màrqueting de la Facultat d’Economia i Empresa de la URV, ho corrobora. «Més que grans superfícies i centres comercials, que també, el problema més gran per al comerç de proximitat està a Internet. Les noves generacions estan molt abocades a Internet a l’hora de comprar. Fins i tot, les grans superfícies i centres comercials pateixen el show rooming (van a la botiga a mirar-ho i emprovar-s’ho però després ho compren per Internet)».
A aquest hàndicap que afecta la realitat dels carrers que trepitgem s’afegeix el preu dels lloguers. Gené explica que els problemes per als botiguers van començar amb «l’alliberament de les rendes antigues, que va fer que se’ls apugés el lloguer als que no tenien el local en propietat, i molts van haver d’anar tancant». Actualment, segons Gené, «la caiguda de la demanda i els costos derivats de l’emplaçament, –perquè els bons llocs es fan pagar–,» dificulten la sostenibilitat del petit comerç. En canvi, per Enric Martí, CEO de Finques Marebens, «no és un problema dels preus, sinó d’una caiguda de la demanda i, sobretot, per les zero ajudes rebudes per part de les administracions».
Minguella culpa també els preus dels locals però coincideix amb Martí en el paper que han de tenir les administracions: «podrien ajudar el petit comerç amb incentius, exempció d’impostos…perquè no haguem de pagar per tot».
Martí va més enllà i assegura que «els primers a ajudar el nou arrendatari són els mateixos propietaris dels locals, que bonifiquen el lloguer durant un temps, donen mesos de carència per fer la inversió en el local i, durant la crisi, han sigut els primers a revisar el preu a la baixa perquè el mercat ho demanava».
Pel CEO de Marebens, «l’Estat hauria d’ajudar amb bonificacions fiscals durant els primers anys i amb una quota reduïda de la d’autònoms; facilitar l’accés a crèdits a tipus baixos» i, de cara a l’Administració local: «permisos tant d’obres com de llicència d’obertura molt més àgils i que el pagament d’impostos fos al més reduït possible».
Minguella ho resumeix en una frase: «si no volen que es mori el petit comerç, se li ha de donar suport». Gené, en canvi, alerta que l’Administració no ho té tan fàcil perquè si ajuda el petit comerç «entra en competència amb tots els altres», referint-se a grans superfícies i centres comercials que també formen part del teixit empresarial de les ciutats. Pel professor de màrqueting, la solució són «unes agrupacions de botiguers molt potents en què tothom remi en la mateixa direcció».
En aquesta direcció s’està treballant, segons la consellera de Comerç de l’Ajuntament de Tarragona, Elvira Ferrando, que tira pilotes fora quan li parlem d’impostos, però presenta la Taula de Comerç de Tarragona com un èxit: «associacions comercials de tota la ciutat treballen plegades i una mostra d’això és la campanya de Nadal que van fer conjunta botiguers de Ponent, Centre i Llevant». Pel 2018, Ferrando anuncia més treball en equip i dinamització del comerç de proximitat: «el Nadal vinent farem més de 100 actuacions musicals al carrer i l’entorn del Mercat Central ha de ser un gran centre comercial a l’aire lliure on s’ofereixi una experiència al visitant».
Potser aquest és el camí perquè els comerços recuperin el carrer, però de moment els locals buits proliferen i la tecnificació de les noves generacions incrementa la venda virtual. En aquest sentit, Gené apunta que el botiguer ha de tenir presència a la xarxa i aprofitar que té el producte físicament a la botiga i el comprador el pot tenir de forma immediata, però pensar «que la gent no està disposada a pagar la diferència de preu amb Internet».
Això de baixar preus xoca amb el que diu Minguella: «és millor qualitat que quantitat. Està demostrat que a Tarragona poden funcionar les botigues de qualitat i hem d’anar per aquí». Aquest és el camí pel que aposta Ferrando, que empra el mot «qualitat» quan parlem d’apostes. Però el cert és que els aparadors buits hi són i, a més a més, acumulen brutícia. Per això, des de la Via T es demana al consistori tarragoní que, com a mínim, «obligui els propietaris dels locals a tenir-los nets i endreçats, ja que no els poden obligar a vendre o llogar més barats». La consellera de Comerç de l’Ajuntament respon que ha «presentat iniciatives per millorar els aparadors però obligar és molt difícil perquè és una propietat privada».