Vídeo: Tomàs Varga
La tasca que l’editorial Piscina, un petit oceà fa pel territori no té preu. Aliena als favoritismes polítics que fan que moltes empreses culturals amb ànim de lucre puguin subsistir, l’editorial tarragonina ofereix un producte artístic innovador per a un públic molt receptiu que no mereix tanta carrincloneria clàssica. A més a més, genera ocupació en un mercat d’il·lustradors magnífic però precari que viu a les nostres comarques. I, lligat amb això i amb l’etiqueta de producte de proximitat, cohesiona el territori. Justament, l’última publicació du a terme aquesta tasca de cohesió de forma literal: trepitjant tretze municipis tarragonins i agombolant-los en el conte ‘Mapa de ciutats somiades’. Del Vendrell a Amposta i de Montblanc a Gandesa, el llibre il·lustrat és el resultat de recórrer el territori, cosa que molts polítics haurien de fer, i d’escoltar la canalla que els adults faríem bé d’emular.
«Vam anar a moltes escoles del territori amb l’objectiu d’entrar a les aules i començar a preguntar quina percepció tenen dels seus municipis. Que ens expliquessin allò que els agrada i allò que no els agrada», explica l’editor de Piscina, un petit oceà, Joan Rioné. El resultat: uns textos poètics fruit del verb de la Joana Pijames (un dels múltiples pseudònims de l’editor) maridats amb unes il·lustracions d’Anduluplandu plenes de color (com ja ens té acostumats l’artista de la ciutat) però amb novetats tècniques. «Va ser llegir les històries i em van començar a venir un munt d’imatges al cap i, a partir d’allí, vaig buscar l’estil que volia donar-los», explica Anduluplandu. «Jo dibuixo molt en línia i vaig pensar: per què aquesta vegada no em forço una mica i dibuixo només amb taca?… és a dir, sense traç, simplement dibuixant taques de colors», afegeix.
Autor i il·lustradora ens expliquen les reticències d’ella quan se li va proposar un llibre de mapes: «no m’agrada dibuixar mapes, per això vaig decidir jugar amb les persones que hi ha a dintre, les quals, al cap i a la fi, són les que fan les ciutats». Les tretze poblacions surten descrites en aquest conte a partir de textos breus que ensenyen i amaguen alhora, com els nens que mai deixen de jugar, ni tan sols amb el llenguatge. «Cada relat parla pel que diu i pel que no diu. Que una ciutat no tingui cotxes respon a propostes com que és perillós anar pels carrers perquè hi ha massa trànsit», comenta l’autor.
Tot i que cada relat funciona de manera independent, el Joan explica que «intentem que una població porti a una altra» i admet que «en alguns casos, el text d’una ciutat podria servir per a una altra perquè l’imaginari col·lectiu d’un municipi ara és molt semblant a tot arreu». Preguntem al Joan sobre aquest imaginari col·lectiu després de parlar amb els nens i nenes del territori: «cada dia és més homogeni i potser més influenciat per les coses que passen a les pantalles que no pas per les coses que passen als carrers. Per això vam fer aquesta feina, per provocar que pensessin en els carrers».
Coincidim amb ell quan culpa més els adults que la tecnologia d’aquest canvi d’hàbits dels infants: «no van més al carrer perquè no els deixem i aquest és un dels motius del llibre: denunciar que els adults ens hem apropiat i hem mercantilitzat el carrer. Amb places on no es pot jugar a pilota, plenes de terrasses amb pantalles i gent veient la Champions».
Les il·lustracions d’Anduluplandu no recullen cap ciutat en la qual els infants no puguin jugar a pilota. Els mapes, en canvi, tenen elements recognoscibles barrejats amb altres d’imaginaris. «He anat mirant quina escultura és representativa de cada ciutat o si hi havia alguna botiga característica o un passeig molt emblemàtic… perquè m’interessava que la gent de cada ciutat s’hi sentís identificada». Reconeix que la més difícil de dibuixar va ser la seva «perquè la conec moltíssim i volia que fos recognoscible per a qualsevol persona». En aquest cas, Anduluplandu va escollir «l’Àliga, la catedral, el Balcó del Mediterrani… són petits detalls de complicitat amb els lectors. També he buscat un personatge que es va repetint a les històries… i que haureu de trobar».
Un repte que us recomanem que entomeu i gaudiu passejant per aquest conjunt de ciutats somiades pels tarragonins més joves i que, d’aquí a poc, seran els encarregats de gestionar-les i, de ben segur, de millorar-les.