Imaginem

Per . Actualitzat el

Imaginem que ens en anem a França a buscar una vida millor. Imaginem que en català ens entenem i ens fem entendre. Imaginem que passen anys, dècades i a França ens sentim tant o més bé que a Catalunya. No hem perdut les arrels, no hem perdut la llengua, no hem perdut res. Com a molt, el nostre estimat paisatge; potser també algun parent o amic a qui voldríem veure més sovint. Imaginem que el govern francès és tan condescendent amb els catalans que decideix fer una part de l’ensenyament en català. I ara imaginem que un bon dia decidim exigir a les escoles franceses més hores d’aula en català, en detriment del francès. Algú es pot imaginar que les autoritats d’ensenyament franceses dirien amén? Què dirien als alumnes francesos i a les seves famílies que una nova llengua s’ha imposat al francès i ara es farà la meitat de les classes en català? O que separarien els alumnes que demanin català dels que demanen francès? I potser també els que demanen marroquí, italià, castellà? Inimaginable, oi? Inimaginable per a França, però és el que ens està passant a Catalunya. La nostra cortesia, correcció, respecte i educació ens han portat fins aquí. Però no han estat només aquestes qualitats, de les quals, malgrat tot, ens podem sentir orgullosos. No hi hauria hagut mai aquestes exigències per part de Ciutadans i Societat Civil Catalana si el govern del PP no ho hagués propiciat i encoratjat. Ja que des de Madrid damnen, jutgen i condemnen tot allò que té aroma d’identitat catalana, els detractors del català aprofiten l’oportunitat per menystenir-lo, reivindicant que la seva llengua és la castellana. Imaginem, però, un altre motiu per no voler aprendre la llengua del país on has decidit començar una nova vida: que consideris que aquella llengua és poca cosa, ja sigui per minoritària, perquè la consideris vulgar o perquè no tinguis ni idea del valor que té, aquesta i les llengües en general.

Jo, ni fent un esforç extraordinari d’empatia no aconsegueixo posar-me al seu lloc. Quan vaig a l’estranger, em dol infinitament no poder-me comunicar amb la gent per no saber l’idioma. Doncs encara més, si me n’anés a un altre país per quedar-m’hi —repeteixo, pel motiu que sigui—, intentaria adaptar-m’hi, no ja per agraïment a la seva acollida, que crec que també, sinó per mi mateixa, pel meu propi interès. I la llengua, pel fet de ser el vehicle més important de comunicació, és la primera eina que em caldria per començar a caminar cap a l’adaptació. Que jo soc gran i tinc més dificultats per l’aprenentatge? Pot ser, però trigar més a arribar a l’objectiu no em faria desistir. Ara bé, els meus fills? No tinc cap dubte que voldria que aprenguessin la llengua al més aviat possible, entre altres motius per arrelar-se al país on estan vivint. Això els faria perdre les seves arrels i la seva llengua materna? De cap manera. La llengua materna no es perd mai. És més, diu que per llengües que coneguis, el teu pensament sempre es manté en la llengua materna.

El model d’immersió lingüística és un dels nostres grans èxits. A través de l’aprenentatge de la llengua, i des de l’escola, arriba la integració, i amb la integració l’agermanament i la convivència pacífica, encara que hi hagi qui la vulgui esquerdar, i no parlo només dels jihadistes. Tothom sap que el cavall de batalla de la fractura social, de la qual Ciutadans i SCC n’han fet bandera, es va iniciar al carrer quan ells van començar a denunciar-la i no abans. No contents amb això, ara pretenen que la fractura comenci ja a l’escola. Imagino que els que no volem que ens toquin la llengua ja sabem què hem de fer, no? Espero que els polítics que ens representen també ho sàpiguen.