Em refereixo a la «trampa saducea», que és una pregunta capciosa que es planteja amb la intenció de comprometre l’interlocutor, ja que qualsevol resposta que doni pot ser mal interpretada o pot ser considerada inconvenient. L’expressió, com és sabut, es féu especialment popular a Espanya en els darrers anys del franquisme em emprar-la el ministre secretari general del Movimiento, Torcuato Fernández-Miranda, a les Corts, el 6 de novembre de 1972, quan li demanaren la seva opinió sobre les associacions polítiques. Fa referència als saduceus que, segons els evangelis, plantejaren a Jesús qüestions d’aquell tipus, com ara: si una dona hagués tingut set marits, en ressuscitar, quin seria el seu marit, o si calia complir el mandat de Moisès d’apedregar les adúlteres, o si era lícit pagar impostos al cèsar romà.
De paranys d’aquest tipus n’hi ha molts, i certa premsa als ha invocat en relació a la més recent política catalana. No hi entro ni hi surto. El que a mi em sembla més greu és que aquest tipus de preguntes es facin amb ganes de fer quedar malament l’altre, perquè, en el fons, parteixen del pressupòsit que l’altre i les seves opinions no tenen dret a existir. Parteixen, posem per cas, del pressupòsit que l’independentisme és una «deriva insensata» (ho heu pogut llegir als diaris), i no una manera positiva d’exercir el dret a decidir.
Jo, de «paranys saduceus», no en vull: estic obert a rebre tota mena de preguntes, especialment les destinades a fer que expliqui les fondàries, més o menys abismals, de la meva fe en Déu i en el seu Crist, el Senyor Jesús, o el sentit o significat de la meva fidelitat a la comunió amb la seva Església i en els que, en el seu nom, la dirigeixen; però no vull «paranys saduceus», simplement perquè no en vull plantejar a ningú. Per això, us prego que no em demaneu que expliqui el patiment del just o el dolor de l’innocent. I, si m’ho demaneu, us diré només això: que tot plegat forma part del creixement d’un món, físic i espiritual, que es deleix per un saber de lluminosa veritat, deixant ben clar que, encara que el món sigui així, el món de Déu no és això, aquest fruit espuri i amarg del poder d’alguns sobre els altres o de l’addicció a la possessió i al plaer. Com diu molt bé David Jou, «celebro pensar que el món no és Déu, que Déu és més que el món, i que el mal és tan sols una faceta d’una exuberància clarobscura que està buscant alguna cosa molt més pura que no pas nosaltres».