Nova setmana surrealista al Parlament de Catalunya, incapaç de prendre una decisió definitiva al voltant de la investidura (o no) de Carles Puigdemont.
Finalment el nou president de la cambra catalana, Roger Torrent –ja sigui fruit d’una profunda reflexió personal, per indicacions d’ERC o per por a represàlies judicials–, no s’ha atrevit a celebrar el ple per investir el candidat que ell mateix havia proposat dies abans. Per a uns, es tractarà d’una mostra de feblesa en el moment menys oportú. Per a uns altres, en canvi, es tractarà d’un acte de seny per no tensar més la situació.
Després de l’actuació policial de l’1 d’octubre, la nul·la autocrítica per part dels estaments de l’Estat, els empresonaments i l’aplicació del 155, era previsible que aquest 2018 continuessin els advertiments judicials del TC i les amenaces verbals per part de l’executiu de Rajoy.
Les eleccions del 21 de desembre van deixar clar que ens trobem en un país dividit, on una part importantíssima de la ciutadania vol la independència. I també que hi ha molta gent, molta, que no la vol. La radiografia està clara, però cap solució política a la vista.
Amb el pas de les setmanes, però, el que no queda gens clara és la unitat dels partits independentistes en els seus objectius. Mentre que l’Estat s’ha mantingut ferm i ha actuat amb unilateralitat per enderrocar el desafiant procés català, el bloc de l’independentisme està lluny d’actuar amb la mateixa determinació. Ja va moderar-se l’endemà del referèndum, amb una declaració d’independència que va quedar en suspens 10 segons després de ser anunciada. I també en els comicis imposats per Rajoy va donar símptomes de feblesa en no ser capaç de presentar una llista única que aplegués totes les voluntats independentistes. El resultat, ja el saben, Ciutadans és ara la formació política amb més representació al Parlament català.
I ara això. Aquesta setmana és un nou pal a les aspiracions del sobiranisme. Les formacions independentistes i els seus nous representants cada vegada semblen menys disposats a fer més sacrificis per l’Estat català, fins al punt que Junts per Catalunya, ERC i CUP han estat incapaces de consensuar una estratègia unitària per acomplir el mandat dels seus votants. El serial no s’ha acabat, però el seu final no fa bona pinta.