Els fets que es van viure a casa nostra el 17 del proppassat agost foren d’una magnitud emocional tan gran que és difícil trobar-ne de semblants, i més quan es tracta d’una desgràcia ocasionada no per causes, diguem-ne, naturals, sinó per l’acció d’uns homes fanatitzats que veuen en aquests fets, autènticament criminals, el triomf de les seves idees. Vull dir, tanmateix, que una cosa són els fets i una altra el tractament dels fets que van dur a terme els mitjans de comunicació social i els comentaris periodístics que van originar. Per cert, d’aquests comentaris, voldria subratllar tres articles, que porten per títol «Quedar-se sense ànima», «La convivència com a resposta» i «Abraçar un musulmà» (i d’aquest darrer voldria assenyalar com a molt positiva l’asseveració: «El veritable conflicte està avui entre occidentals i àrabs; i no és bo que la religió serveixi per emmascarar aquesta qüestió»; potser no estic tan d’acord amb la referència a «reaccions mesquines», com ara posar-se medalles nacionals.
Potser aquest article és massa a destemps, però m’afanyo a afegir dues coses. La primera, que em correspon com a teòleg, és que un creient ha de saber llegir els fets, per dolorosos que siguin, com esdeveniments de la història de la salvació i, per tant, com una invitació urgent a la conversió del cor; la segona, que comparteixo amb molts compatriotes, és que el protagonisme de la ciutadania no pot menystenir l’actuació de la policia de Catalunya, que va demostrar una preparació professional gairebé immillorable.