No sé si serà per molt de temps, però dic el que és evident: que amb aquest articlet reinicio la col·laboració amb aquesta publicació setmanal, que aprecio i a qui agraeixo que em deixi parlar i que em deixi dir el que penso. Per tant, també en aquest sentit: «Sant tornem-hi!»
Però voldria invocar aquest Sant també en un altre sentit, menys meu i més de tots. Invoco aquest Sant per invitar tothom a posar fil a l’agulla per a cosir i, en definitiva, per a teixir, l’única túnica inconsútil que pot abrigar tothom: la túnica de la solidaritat i de la justícia, que escalfa molt més que l’imperi de la llei i l’ordre establert. D’entre els meus lectors, segur que n’hi ha de creients i de creients cristians, i, a aquests, vull dir-los que s’esforcin a millorar el seu sentit de pertinença a la comunitat eclesial, que no elimina ni estalvia altres instàncies de comunió; jo, com a prevere, em considero responsable d’aquesta feina. I als qui no en són, de creients cristians, o no en són tant, els vull dir que maldin per reforçar el seu sentit de pertinença a la comunitat humana, a la qual tots pertanyem, una comunitat –i m’agradaria que mai no s’oblidés– que ha de ser universal, sense fronteres, però que, per a ser-ho, s’ha de concretar en el país on viu.
Al nostre país, que jo confesso i defenso com a nació, hem tingut ocasió de manifestar la nostra manera de pensar en les darreres votacions, rere les quals, i al marge de les majories o les minories, no és difícil de detectar dues coses: la pluralitat del nostre país i la voluntat de cercar punts d’encontre d’aquesta mateixa pluralitat que, si no vaig errat, coincideixen, més o menys, amb l’opció preferencial pels pobres (els pobres de tota mena, que n’hi ha molts i de molt diferents). Jo, com tots sabeu, en defensar Catalunya com a nació, no faig res més que demanar que se’ns reconegui el «dret a decidir» i que es respecti eficaçment el que lliurement decidim. Però reconec que no tothom defensa el que jo defenso o amb la intensitat amb què ho defenso. I penso que no hi fa res, penso que amb l’opció preferencial pels pobres podem coincidir els qui pensem diferent, per bé que una opció d’aquesta mena no és cap solució màgica als nostres mals com a poble; i, per això, demano que tots plegats millorem la nostra cultura democràtica que, entre altres coses, hauria de saber distingir, si més no, entre el que és legal i el que és legítim.
