«Jo vaig ser a Brussel·les»

Per . Actualitzat el

Tot feia preveure que seria un èxit. Centenars d’autobusos, vols i cotxes privats van sortir de Catalunya en direcció a la capital belga per participar en la Marxa de la llibertat al cor d’Europa. En organitzar el viatge a Brussel·les vaig optar per desplaçar-me en cotxe, sent conscient que m’esperaven (o millor dit, ens esperaven, perquè no hi vaig anar sol) 1.300 quilòmetres per endavant. Sortíem des de Barcelona. En cotxe teníem la possibilitat d’anar-nos aturant per estirar les cames i anar canviant de conductor. Ningú no ens havia dit que seria un viatge de plaer, tot i que, després de la manifestació teníem previst, com la majoria dels catalans, fer una «mica» de turisme. Havíem organitzat pernoctacions a Brussel·les, Luxemburg i París.
Vam sortir dimecres ben d’hora de Barcelona. Unes 13 hores de viatge. No sóc el millor conductor del món i encara menys quan la foscor s’imposa. Vam patir alguna retenció a la Junquera, a causa de les obres i del gran nombre de cotxes, amb un complement o altre de color, que volia travessar la frontera. Durant el viatge, fèiem porres sobre el nombre de manifestants i després intentàvem saber què li passava pel cap a Puigdemont davant d’aquesta mostra de solidaritat. El «monotema» va dominar pràcticament totes les converses. Davant i darrere nostre circulaven molts cotxes i autobusos amb matrícula espanyola. Tothom volia arribar d’hora a la capital de la democràcia europea. En la primera aturada per omplir el dipòsit –estirar les cames i fer un cafetó– veiem els bars atapeïts de clients catalans. Les bufandes i els llaços grocs els delataven. En una de les parades, en una estació de servei a Nancy, vam ser-hi més temps, ja que havíem de matar el cuquet. Al nostre costat dinava l’exdegà del Col·legi d’Advocats de Tortosa i la seva família. Ens va explicar que la Junta Electoral havia ordenat els Mossos d’Esquadra controlar una assemblea extraordinària dels lletrats per assegurar-se que, per exemple, no empraven l’expressió «presos polítics». Censura en tota regla.
La foscor començava a ser la protagonista. La conducció es feia més complicada perquè en algunes parts del trajecte la neu recomanava prudència. A les 9 del vespre vam fer la darrera parada abans d’arribar al nostre destí. Feia molt fred. Estàvem a zero graus i la ‘rasca’ es feia notar. A Barcelona, la temperatura era d’11 graus.
Finalment, a les 23,40 arribàvem a l’hotel. Més que sopar ens venia de gust una bona dutxa i un bon llit. Volíem estar relaxats per tot el que havíem de viure l’endemà. Curiosament, ja havia estat a Bèlgica, però no havia viscut la mateixa sensació.
Dijous, dia de la Constitució espanyola, vam aixecar-nos d’hora. Una dutxa i un esmorzar reforçat i calmat. Vam repassar la premsa. El menjador estava a vessar de catalans que lluïen complements de color groc. Les estelades i les senyeres també marcaven presència. Vam decidir anar, primer, a la Grand Place. La intenció era agafar el metro fins a l’estació de Merode. La missió va ser pràcticament impossible. Milers i milers de persones s’aglomeraven en les estacions. Als carrers passava exactament el mateix. El groc i les estelades evidenciaven que tots teníem el mateix destí. La manifestació tenia prevista començar a les 11 del matí. A dos quarts d’onze ja era impossible caminar pel parc du Cinquantenaire i per l’avinguda de la Renaissance.
Els sentiments brollaven. I ja no era tant per l’independentisme, com pel patriotisme. Era curiós veure Brussel·les convertida en una ciutat catalana. La imatge era impressionant. El panorama és inoblidable. Teníem ganes d’explicar a la nostra gent, a Catalunya, al món, allò que estava passant a Brussel·les. Els whatsapps eren constants. Hi havia moments que les línies estaven col·lapsades. A les 11,13 hores va començar a moure’s la capçalera de la manifestació. Carles Puigdemont era el gran absent. La republicana Marta Rovira va afegir-s’hi amb alguns minuts de retard. La marxa, amb destí a la place Jean Rey, va seguir a bon ritme, sempre al so de consignes independentistes i de llibertat. Les primeres estimatives parlaven de 20.000 manifestants. Una xifra que la policia belga, que va acompanyar tota la marxa, després va situar en els 60.000. La marea humana era brutal. La calor humana feia que la baixa temperatura fos més suportable. Davant el Parlament europeu hi havia una barricada policial, però els manifestants es van comportar i després de la foto «oficial», van fer un «estrepitós» silenci. El moment més impressionant i mogut (almenys per als periodistes) va ser quan Carles Puigdemont s’incorporà a la capçalera de la manifestació. Els fotògrafs i càmeres s’havien tornat bojos. La gent l’aclamava amb crides de «president, president». Carles Puigdemont, lluint una bufanda groga, estava visiblement emocionat. Estava paint que 60.000 persones s’haguessin desplaçat fins al seu exili per donar-li escalf. Es va fer algunes fotos amb els que aconseguien trencar el cinturó de seguretat. Estava plovent i, tot i això, els manifestants no desertaven. En apropar-se a l’escenari muntat per a l’ocasió, el president cessat va poder apreciar una exhibició castellera, la qual va deixar algun policia belga impressionat. Després d’algunes actuacions musicals, totes ben triades, va arribar l’hora dels parlaments. Sobraven, tot s’ha de dir, els discursos de la CUP i de la Marta Rovira (ERC). Els missatges dels exconsellers Clara Ponsatí i Toni Comín van ser breus però amb molt de sentiment.
Carles Puigdemont va ser l’encarregat de tancar l’acte. El seu discurs va ser emotiu. El seu semblant evidenciava cansament i alhora alegria i gratitud. La marea humana es va dissoldre al so d’Els Segadors. El groc s’ha convertit en el color de l’esperança. Ara Bèlgica i Catalunya ja estan unides gràcies a la sang que els nostres bombers van donar a l’Hospital Central de Brussel·les. El sentiment catalanista va perdurar durant tot el pont i els belgues (i el món) van poder constatar que el de Catalunya és un poble pacífic i solidari. És que Rajoy té raó quan diu que «los catalanes hacen cosas».
De tornada a casa, vam fer els 1.300 quilòmetres carregats d’orgull de pertànyer a un poble com el català i amb ganes de fer fora un article que a banda d’injust és, digui el que digui Rajoy i la Junta Electoral, antidemocràtic.
La política s’ha de fer fora dels tribunals. Perquè a la justícia li convé, per ser justa, estar allunyada del poder polític.