Segurament que no us costarà acabar la frase: «Edificaré la meva Església». La frase sencera és a Mt 16,18, i és la resposta de Jesús a la confessió de fe de Pere, i és aquesta confessió de fe de Pere la pedra o el fonament de l’Església fundada per Jesús, en definitiva, és la persona de Pere.
Crec que val la pena d’escoltar el comentari de Chesterton: «Quan Crist en un moment simbòlic establia la seva gran societat, no trià com a pedra angular ni el brillant Pau, ni el mateix Joan, sinó un mentider, un esnob, un covard –en una paraula, un home. I damunt d’aquesta pedra Ell ha edificat la seva Església, i les portes de l’infern no han prevalgut en contra d’ella. Tots els imperis i reialmes de la terra han caigut, per mor d’aquesta inherent i contínua feblesa, que foren fundats per homes forts i damunt homes forts. Però aquesta cosa única, l’Església cristiana històrica, fou fundada damunt un home feble, i per aquesta raó és indestructible. Perquè cap cadena no és més forta que la seva més feble anella».
Chesterton no fa res més que valer-se d’una paradoxa, una paradoxa que és fàcil de descobrir en la nostra experiència diària. No és contra una fortalesa on s’estavellen tots els reialmes de la terra, sinó contra la feblesa que, així, es mostra més forta que totes les fortaleses. No sé si a vosaltres, però a mi em convé recordar-ho, i com més gran em faig, més. I em refereixo a totes les fortaleses i a totes les febleses, les de dins de l’Església i les de fora, les de cadascú de nosaltres, i les del nostre país, i les del món dels rics i poderosos i les del món dels pobres i dels humils. Jo, personalment, només puc gloriar-me de la meva feblesa. N’estic convençut, i cada vegada més, que Déu m’ha confiat un gran tresor (que és el meu ministeri), però que porto aquest tresor en gerres de terrissa; i afegeixo, tot copiant Pau (a 2Co 4,7), «perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no pas de mi mateix».
