Escric aquest articlet després que l’estat espanyol hagi volgut recuperar per a Catalunya l’anomenat «Estat de dret» per l’aplicació d’un article de la Constitució, de dubtosa legitimitat democràtica, i abans de saber el dictamen dels tribunals sobre els acusats independentistes. I ara, què? És molt difícil que les coses siguin com abans, o així m’ho sembla, però el món no s’ha acabat, ni les causes que creiem justes han desaparegut. En la forma que sigui, mentre sigui autènticament democràtica, els qui fins ara han defensat el seu punt de vista ètic i polític, poden i han de continuar defensant-lo.
Però hi ha un punt que, com a creient cristià, voldria subratllar: les exigències de les Benaurances. D’entre les Benaurances, n’hi ha tres que considero especialment remarcables en aquests moments. La primera: «Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu»; és a dir, benaurats els qui no es deixen dominar per sentiments innobles i per actituds insolidàries, perquè veuran que la veritat i la bellesa de Déu són capaces de transfigurar-ho tot. La segona: «Benaurats els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats»; és a dir, benaurats els qui no es venen per la falsa moneda del camí de l’èxit o del victimisme orgullós, perquè sabran el que vol dir viure dins de la intimitat divina.
Finalment: «Benaurats els perseguits pel fet de ser justos, perquè el Regne de Déu és per a ells»; és a dir, benaurats els qui fan nosa perquè volen traslladar a aquest món l’enorme potencialitat del Regne de Déu, que només pot existir sobre la base del respecte als drets de les persones i dels pobles i de la primacia de l’amor per damunt de tot. Ser perseguit, i ser-ho per aquest motiu, vol dir que, sobre la grisor d’uns comportaments mediocres i mesquins, ja brilla d’alguna manera la lluminositat del Regne.
Portar a la pràctica les tasques de les Benaurances serà sempre una mena d’assignatura pendent, si més no, pels qui creiem en nostre Senyor Jesucrist.