El doctor Joan T. Gebellí, traumatòleg de l’Hospital de Santa Tecla, és l’organitzador d’unes jornades que es realitzaran aquest divendres al Seminari de Tarragona i que tractaran sobre les patologies traumatològiques localitzades a l’espatlla. Es duran a terme conferències, taules rodones i explicacions de casos clínics que reuniran diversos experts dels hospitals de la província que aportaran els seus coneixements al voltant d’aquests tipus de traumatismes i dels tractaments més adients. Unes jornades, com les defineix el doctor Gebellí «de traumatòlegs per a traumatòlegs» però que ens serveixen com a excusa per parlar d’aquest món i de com ha canviat en els darrers anys gràcies als avenços tecnològics.
Quin és l’objectiu d’aquesta trobada científica?
Cada hospital de la província organitza una sessió científica en la qual es parla d’un aspecte molt concret i en què intervenen professionals de cadascun dels centres. Es va fer una primera prova a l’hospital del Vendrell i l’any passat va començar de manera oficial al Joan XXIII, on vam parlar de patologies d’esquena (columna dorsal i lumbar).
I enguany?
Enguany hem escollit l’espatlla i com que a l’hospital de Santa Tecla jo en soc especialista, juntament amb un altre company, m’he encarregat de triar els temes i repartir-los entre els ponents. Parlarem de patologies traumàtiques de cintura escapular, que és fractura de clavícula, d’escàpula, de l’espatlla, d’húmer…
Són molt freqüents els traumatismes d’espatlla?
Sí, bàsicament n’hi ha de cinc tipus: les fractures (de clavícula, d’espatlla…), les luxacions, problemes de l’espai subacromial (com ara ruptures del tendó o tendinitis), capsulitis adhesiva (que són problemes de rigidesa) i l’artrosi de l’espatlla (tot i que la genoll i la del maluc són més freqüents, també té la seva importància i se sol tractar amb una pròtesi).
Cada patologia és un món, però els nostres hàbits són la causa que ara es facin tantes intervencions?
No. Abans es feia menys cirurgia d’espatlla perquè els materials no eren tan bons i la gent, si li feia mal l’espatlla, s’aguantava. Es posaven molt poques pròtesis d’espatlla i es feien molt poques artroscòpies. Però des que en sabem més, ho fem millor i arreglem els problemes, tenim més malalts. Malalt que abans no s’operava, ara s’opera.
De manera exponencial?
Quan vaig començar el 2004 a fer artroscòpies d’espatlla, en feia cinc o deu a l’any. Ara, en faig més de cent i el meu company en fa cinquanta més.
I si tinguéssiu més temps en faríeu més?
És clar, no ens ho acabem. Igual que abans no posàvem pròtesis d’espatlla i ara en posem 10 o 15 a l’any, abans els húmers no els operàvem i ara, sí. Recordo que quan vaig començar l’especialitat, a les fractures de tíbia se’ls posava un guix durant sis setmanes o dos mesos, mentre que ara operem i els pacients comencen a caminar dos dies després.
Evolució, vaja…
Ha millorat la tècnica quirúrgica, ha millorat l’anestèsia i han millorat els implants, sobretot. Abans, les clavícules no s’operaven mai i ara hi posem unes plaques que permeten una recuperació molt ràpida. Com en el cas del Jorge Lorenzo que fa tres o quatre anys es va operar un dijous i el dissabte ja corria.
La recuperació és molt ràpida, doncs.
Després d’una operació d’espatlla, es fa un bloqueig i el pacient se’n va cap a casa amb el braç adormit. Fins i tot, si operes algú a primera hora de la tarda, se’n pot anar a dormir a casa. Tot va a l’hora: en fas més, en saps més, va millor. Milloren les tècniques, milloren els materials i la gent és més exigent.
Més exigent?
Tenim persones de 90 o 100 anys que s’operen de fractures de maluc. Abans, es quedaven a casa i es morien. Fa poc vaig operar un senyor de més de 70 anys d’una ruptura de manegot, que abans no m’ho hauria plantejat, perquè vol continuar saltant amb pèrtiga i necessita les dues espatlles fortes. La societat ha canviat molt.
El cos els pot rebutjar, els implants?
No, no és com òrgan. Però es poden afluixar o infectar.
Totes aquestes intervencions es duen a terme amb artroscòpia?
No totes. En les pròtesis i les fractures has d’obrir.
En els implants, s’aposta cada vegada més per materials orgànics?
Sí i no. Els ancoratges que posem abans eren de titani mentre que ara són biocomposite que, teòricament, s’integra a l’os. Diguen que hi ha tendència a deixar cada vegada menys residus. Perquè el metall no s’integra mai a l’os, si fa una cosa amb un component que es desfà, vol dir que, amb el temps, s’integra a l’os.
Un cop amb l’implant, el pacient fa vida normal?
I tant. Ara hi ha la febre del pàdel i molta gent s’opera i pot tornar a jugar-hi.