El periodista Joan Martínez Vergel presenta la seva primera obra de ficció el pròxim dilluns 27 de novembre a les set de la tarda a El Corte Inglés. Després de l’èxit dels seus dos treballs de caràcter periodístic, un sobre el món homosexual i l’altre sobre els funcionaris, el Joan es tira a la piscina de la ficció amb ‘El día que pasó todo’ de l’editorial Egarbooks.
Després dels dos llibres anteriors, com és que et decideixes per la ficció?
Volia fer servir la imaginació. Els dos primers van ser molt d’actualitat i ara volia provar què se sent inventant i imaginant, posant blanc sobre negre una història que tingués coherència dins del punt de vista imaginatiu. Era un repte.
I com ha anat l’experiència?
Molt engrescadora, perquè ja estic acabant-ne un de nou.
Renoi!
És que et permet viure mons paral·lels i, d’alguna manera, t’hi sents a dins. Al final, tu crees la història a partir del que et va venint i vas recreant unes vides a partir de la teva pròpia imaginació, i això de crear personatges és com tenir fills.
És igual de difícil?
Té la seva dificultat, perquè moltes vegades costa anar creant els perfils, però, un cop els vas delimitant, tens els teus propis personatges. És com si tinguessis els teus propis fills, que van movent-se i interactuant dins d’un llibre. És una experiència molt interessant, de veritat.
De què va la novel·la?
És la història de quatre universitaris que s’ajunten a primer de carrera. Explica les vivències que comparteixen durant aquell primer any fins al «dia que pasó todo». És un llibre que parla sobre les relacions entre les persones, sobre el descobriment de nous sentiments com l’amor i l’amistat o de noves experiències vinculades al sexe, al consum de drogues i als excessos en general.
Joves, sexe, drogues…
Són molt diferents entre ells, venen d’estatus socials molt diversos, però tots conflueixen en un punt on les seves vides es desmunten. Al final es tracta d’això: un dia passa una cosa que els canvia la vida a tots. I d’aquí, una mica la metàfora del llibre que explora aquest remordiment sobre què passaria si es pogués tornar enrere. De com et pot canviar la vida en un instant, fruit d’estar al lloc equivocat, amb la gent equivocada i prendre la decisió equivocada. I, sobretot, parla de la venjança, un fet que, per a mi, és molt recurrent, de fet, podem trobar la seva ombra en diversos moments de la novel·la.
Que té d’autobiogràfica?
Jo la defineixo com una novel·la de barri i l’editorial la qualifica de narrativa urbana. Són personatges de zones suburbanes, d’aquells submons que són desconeguts per molta gent, plens d’excessos i de vicis, molt temptadors per a la gent jove. Llavors és evident que hi ha una part d’aquest món global que has conegut o has viscut.
Com han estat les primeres reaccions?
Hi ha hagut de tot. Des de persones que diuen que és molt càustica pels seus personatges –la veritat és que són molt dramàtics– als que diuen que els sembla un guió de cinema més que una novel·la per com està explicada. Però tots coincideixen que els agrada molt, però ja aviso que no és una història alegre.
I la nova que prepares també segueix el mateix camí?
No. Canvi radical. La nova, que ja la tinc gairebé enllestida, va d’uns bojos que s’escapen d’un manicomi. Volia descongestionar-me i és més divertit imaginar l’humor que el drama.