Tot això acabarà molt malament

Per . Actualitzat el

Mentiria si digués que el procés sobiranista no em té cansat i, fins i tot, fastiguejat. Però no només el procés sinó també l’estira-i-arronsa motivat per l’aplicació del malaurat article 155. Estic preocupat. Tot és un despropòsit. Un sense sentit. La manca de seny ha esdevingut la protagonista quan s’hauria d’imposar la negociació i el diàleg. En les darreres setmanes he experimentat sensacions i sentiments que sovint posen traves a la independència periodística. Però, com deia Unamuno, els subjectes no podem ser mai objectius, a banda que no vivim en una redoma de vidre. Per tant, no sempre resulta fàcil practicar la imparcialitat davant d’injustícies majúscules. Repeteixo que en aquest procés, totes dues bandes han ultrapassat les línies vermelles i han estirat massa la corda. Ara, tot és incontrolable i imprevisible. Ja ningú no pot controlar un poble dividit i angoixat. Hi ha més sentiment que no pas política. I això no és gens positiu. És una olla a pressió que, si esclata, pot arribar a ser dramàtic. En les darreres setmanes, insisteixo, hem viscut a una judicialització tremenda de la política i una politització brutal de la justícia. El fiscal general de l’estat –reprovat pel Congrés– sembla el braç executor del govern de Rajoy i la jutgessa Lamela s’ha convertit en la cara del descrèdit judicial. Sí. Sí. Aquest procés farà mal a les institucions catalanes, però també a la credibilitat de la justícia. Sobretot, posa en evidència la separació de poders, exigible en un estat de dret. Em costa de creure que un magistrat pot enviar una persona a la presó –pel delicte de rebel·lió– després de dedicar-li només 5 minuts del seu temps. I a més a més, la mateixa jutgessa (abans tenia entre mans el cas Gürtel) no va concedir els advocats més de 24 hores per preparar la defensa davant de penes que poden sobrepassar els 30 anys de presó. Això és just? Què hi ha al darrere? Vull confiar en la independència judicial, però amb episodis com aquests –on els mitjans saben per avançat què passarà i quan passarà– és pràcticament impossible. Inicialment, no entenia la fuga de Puigdemont cap al bressol de la democràcia europea. Ara ho entenc i aplaudeixo la seva iniciativa. No pot ser que a Bèlgica se’ls tracti com a persones i se’ls interrogui durant el temps que faci falta i a Espanya són tractats com a terroristes. No sé com acabarà la seva extradició, però encara que sigui pel tracte, Bèlgica s’ha distingit de la justícia espanyola, que sembla actuar amb prejudici i ràbia. Tal com han anat les coses confesso que també desconfio que Puigdemont i els seus consellers tinguin un tracte digne i un judici just. La justícia sembla que ha deixat de ser cega i equilibrada i això és un perill per a la democràcia. No entenc que el fiscal general de l’estat actuï com una vedette, saltant de plató en plató, quan s’hauria de guiar per la prudència i la discreció. El seu comportament no contribueix a apaivagar els ànims ni a dignificar la justícia. Ans el contrari. I em temo que en les properes setmanes s’hagi de lamentar alguna desgràcia humana, perquè l’odi injectat en els missatges d’alguns partits polítics podrà fer-se visible, agafant tothom desprevingut. Potser la carrera cap al 21D s’hauria de fer basada en el sentit comú, la normalitat i la voluntat de dialogar i deixar d’actuar amb aritmètica electoralista. Si no és així… tot això podria acabar molt malament.