Tinc un amic unionista amb qui ja fa temps vam dir que encara que tinguéssim posicionaments polítics contraposats, la nostra amistat s’havia de mantenir. El meu amic em va fer una recomanació: ara mateix, millor que escriguis literatura que no pas articles d’opinió. Tot i que d’entrada vaig refusar la idea –sóc valenta, jo–, hi he anat pensant i avui faré una columna literària. Si més no, aprofitaré les eines que em dona la literatura. En primer lloc empraré la ironia, figura retòrica consistent a dir el contrari d’allò que es vol donar a entendre. Amb el títol d’avui i amb aquesta explicació ja podeu començar a pensar, benvolguts lectors, que els valents de qui vull parlar no són els valents que imaginàveu.
Valents són alguns dirigents del PP d’aquí i d’allà que, un cop restablecido el imperio de la ley y los malhechores en la cárcel, fan burla i injurien el president, el vicepresident, els consellers, els Jordis i tot allò que se’ls posa per davant que faci olor de llibertat o de república. Ja no cal parlar del PSOE i del malaguanyat Felipe González: «Puijdemon es un cobarde». Quantes il·lusions perdudes amb aquesta gent que eren d’esquerres fa quaranta anys! Valenta la Guàrdia Civil, quan porta els nostres dirigents emmanillats i en condicions denunciables cap a presidi, mentre crida «te vas a enterar» i «que viva España!». També ben valents els companys que s’ho miren, tot fent befa sobre allò que els passarà a la presó. Compte, valents! Algun dia la truita es pot girar i els vostres actes i paraules, recolzats en una impunitat que semblava infinita, us poden portar davant del jutge. Ho explica la història, sempre ha passat, no sé si ho sabeu. Valents alguns diaris que s’acarnissen a mort sobre el poble català, ara que sembla haver-se quedat indefens. També molt valent he trobat el poble aragonès de Sixena que, aprofitant la conjuntura, reclama que a l’ordre de cerca i captura del conseller de cultura Lluís Puig el jutge hi afegeixi una nova ordre de cerca i captura per les obres encara no tornades al Monestir. Que potser es pensen els «germans» aragonesos que Puig s’ha emportat cap a Brussel·les una arqueta sota cada braç? I és que, amics, diu un refrany català –els refranys també són literatura–: de l’arbre caigut tothom en fa estelles.
Parlant d’arbres i de literatura, i deixant aquells que de valents no en tenen res, faré ús d’una altra figura retòrica: la metàfora. Els que hem crescut a pagès sabem que encara que un arbre sembli mort, no sempre ho és. Recordo que de petita una vegada vaig creure reconèixer-ne un; el seu color, la disposició de les branques, l’absència de brots verds… «És mort, oi?”» vaig preguntar-li al meu pare. Ell es va atansar a l’arbre, es va acotar i sense poder dissimular l’alegria em va dir: «Mira! –i em va assenyalar un petit lluc que sobresortia a tocar de la soca i una arrel que s’obria pas vers la superfície– No és mort, ho sembla, però tirarà endavant. Tu encara no ho saps, però hi ha arbres molt valents».
