La nova ofensiva laïcista excloent

Per . Actualitzat el

Amb aquest títol, Eduard Ibáñez publicava un article a la web catalunyareligio.cat. D’entrada vull deixar ben clar el dret inviolable a la llibertat d’expressió i, per tant, el dret de l’articulista a expressar el seu punt de vista sobre allò que ell anomena «ofensiva laïcista», una ofensiva que, segons ell, comporta la vulneració de la llibertat religiosa i posa en perill avui en el nostre país un dret humà fonamental vinculat a la dignitat humana. Però em sembla oportú fer algunes acotacions a aquest article.

L’autor fa bé de recordar que el dret de llibertat religiosa no és només el dret individual a elegir lliurement les pròpies creences, sinó que comporta també una dimensió col·lectiva i pública, que exigeix el respecte del dret a expressar públicament les pròpies conviccions i a aspirar a la seva extensió, a celebrar dignament el culte, a promoure’n l’ensenyament, a garantir-ne la transmissió generacional, a participar i pretendre influir (com qualsevol altra opció) en tots els debats públics des de les pròpies creences. I fa bé de dir que, per garantir el ple exercici d’aquest dret fonamental, es requereix la col·laboració entre els poders públics i les confessions i institucions religioses de les diferents tradicions existents a la societat, col·laboració que,  degudament orientada, també comporta importants beneficis socials, en termes culturals, educatius, de cohesió social i de convivència.

Dit això, tot i reconèixer, amb l’autor, que «en els darrers anys ha anat guanyant força a casa nostra un perillós laïcisme que pretén la marginació social de la religió i especialment del fet cristià, cercant la minimització de la influencia de l’Església i del catolicisme, considerat un adversari a combatre»,  em permeto discrepar pel que fa a l’abast d’aquest laïcisme patrocinat per alguns poders públics i instal·lat en la nostra societat. I, si ho faig, és perquè no voldria solidaritzar-me amb un alarmisme que, volent-ho o no, acaba afavorint una visió de les coses molt propera a la que ha protagonitzat el nacionalcatolicisme.

Les opinions i els punts de vista no poden alterar la naturalesa de les coses; ni, en el nostre cas, la naturalesa de la laïcitat que, segons les ciències humanes, s’ha d’entendre com la neutralitat de l’Estat respecte a les confessions religioses, sense que aquesta neutralitat suposi deixar de banda el fet religiós. Crec que voler aplicar fins  a les últimes conseqüències l’autèntica laïcitat de l’Estat és un bé per a la societat civil i per a les confessions religioses, especialment per a l’Església catòlica, com també ho és afavorir l’autèntica secularització, que permet l’anunci més lliure i més coherent de l’Evangeli. I apunto: no seria millor l’assignatura de cultura religiosa que la de religió? El que passa és que, a l’Església catòlica, li costa renunciar a certs privilegis i a no viure sota sopluig, i potser tenen raó els qui diuen, com poden, que ja n’hi ha prou.