D’entrada vull dir que una Església «peregrina» no vol dir una Església no encarnada en el país on habita. L’Església sempre ha de ser una Església «encarnada», és a dir una Església que assumeix com a propis els anhels de la gent, cristiana o no, amb la qual comparteix un mateix territori geogràfic o cultural.
L’Església «pelegrina» és el poble de Déu que, tot i reconèixer la identitat que li correspon (una comunitat de fe, d’esperança i de caritat), no pot ni vol ignorar els vincles que l’agermanen amb la gent del país on pelegrina. En definitiva, si parlo d’Església «pelegrina» és per oposar-la a una «església nacional», sigui quin sigui l’adjectiu que l’acompanya.
Una Església «nacional» es visibilitza bàsicament per l’estructura que adopta la jerarquia eclesiàstica, és a dir, els col·lectius de bisbes d’un determinat territori, col·lectius que s’acostumen a anomenar «Conferències episcopals», amb capacitats legislatives vinculants sobre totes les «esglésies locals» (o diocesanes) del territori on estan establertes, i sobre tots els fidels catòlics del mateix territori. De fet, les conferències episcopals esdevenen els interlocutors vàlids amb les autoritats polítiques del territori. I em sembla que, des d’aquesta perspectiva, no puc deixar de manifestar la meva falta de sintonia, posem per cas, amb la Conferència Episcopal Espanyola, especialment quan aquesta mostra una clara falta de simpatia envers les reivindicacions d’una suposada conferència pròpia del col·lectiu episcopal d’una part del territori estatal (com, per exemple, una «Conferència catalana»).
Suposo que s’entén el que dic i el que vull dir. Però, en el cas de les «Conferències episcopals», encara hi ha el fet de l’acreditació del nunci apostòlic davant d’elles, especialment quan, de fet, el nunci es converteix en l’intermediari entre el bisbe de Roma i els bisbes de les altres seus. No sé si aquest aspecte de la qüestió resultarà rellevant per als meus lectors; però, per a mi, ho és, i molt. Si, de per sí, em costa d’entendre la figura del nunci apostòlic, em costa més d’entendre aquesta competència del nunci davant les «Conferències episcopals», competència que, de retruc, enforteix la imatge jurídica d’una Església «nacional».
