Els tenim entre nosaltres

Per . Actualitzat el

Crec que sempre ha estat clar que quan s’entra a treballar en una empresa s’ha d’estar d’acord amb els seus principis i postulats, almenys de portes enfora, i més si l’empresa treballa de cara al públic, perquè la seva imatge és la que donen els seus empleats. No m’imagino un mestre dient als seus alumnes de Primària que estudiar no serveix per a res o al dependent d’una sabateria explicant que les sabates són perjudicials per als peus.
Hi ha feines en les quals la dicotomia entre allò que mana l’amo i allò que pensa l’empleat és gran. Ho vaig pensar abans de l’1-O, quan als mossos se’ls va ordenar que impedissin, com fos, el referèndum. Tots intuíem què significava aquell «com fos». Ho intuíem, però ni en el pitjor dels nostres malsons n’arribàvem a copsar l’abast.
Potser mossos, policies i guàrdia civils, en començar a treballar a la seva empresa, mai no es van imaginar que en algun moment la seva feina consistiria en estabornir gent indefensa que aixecava les mans en senyal de pau. Potser no s’imaginaven que algun dia haurien de matxucar el seu poble. El problema en aquest cas és tenir dos amos, i és que els pobres mossos —beneïts siguin!— en tenien dos. I dic «en tenien» perquè moralment —i espero que ben aviat, legalment— ja s’ha vist que només en tenen un. Un amo que va prioritzar la convivència per damunt de tot. Que potser no calia. Com has de donar-li amb la porra al teu veí d’escala o a la mare de l’amic del teu fill?
Una de les causes de les ràtzies de l’1-O —per ràtzia la dels pacífics espanyolistes el diumenge passat, apedregant estelades, empaitant fotògrafs i cridant consignes que feien terror. Sí, senyor, això no són tumultos; això són pregàries per la pau— és que la policia i la guàrdia civil que carregava contra nosaltres ni ens coneixia ni ens reconeixia com a poble.
Aleshores no ens coneixia, és veritat. La setmana passada veia policies de paisà per tot arreu. En vaig veure a la manifestació de dimarts, aixecant les mans com si fossin dels nostres i controlant a dreta i esquerra, els vaig poder observar un altre dia a la Plaça de la Font, asseguts, bevent i xerrant i me’ls vaig trobar dissabte en un caixer automàtic traient diners.
Digueu-me paranoica, però… alts, cepats, més o menys rapats, alguns tatuats, parlant en castellà i dient paraules com comandante, Barcelona, i demasiados días i en grups de cinc o sis persones, perdoneu, però els paràmetres no fallen. Em vaig escandalitzar. Aquests tios ens han pegat, ens han maltractat, ens han ferit més endins de les ferides físiques. Aquests tios que criden «Que nos dejen actuar!» , sense plantejar-se, només pel fet que compleixen ordres del seu amo, si la seva feina és immoral o immunda, s’asseuen tranquil·lament a les nostres terrasses, fan una canya al nostre costat i ens deixen passar educadament i amb un somriure?
Si poden fer vida normal entre nosaltres, després del que ens van fer, si són aquí per tornar a «actuar» quan els hi manin i, ara que saben qui som, ho fan, això només pot voler dir dues coses: o són robots sense ànima o l’agressivitat que porten a dins només espera l’ordre per poder sortir a fora.
Mentre tanco aquesta columna, el president Puigdemont explica els resultats del Referèndum al Parlament. Desitjo que siguem independents, com més aviat millor, que els mossos tinguin un sol amo i que l’estat repressor deixi de refregar-nos lleis absurdes i injustes pels nassos, però demano que la prudència, l’eficàcia i l’astúcia que ens ha permès arribar fins aquí domini totes les decisions que prenguin els nostres governants.