Cada any, quan torno de la Diada em dic que el pròxim any me la miraré des de casa. I és que… la caminada, la plantada posterior, el menjar a deshores en un pedrís, una escala, a vegades a terra, la visió limitada, limitadíssima, les empentes, les trepitjades, l’olor d’humanitat suada, la claustrofòbia…
M’ho dic sense convicció perquè cada any hi torno i és que, si ho has viscut, ja no te’n pots estar. La germanor, l’alegria, les nostres maneres pacífiques, els nadons amb l’estelada a l’esquena, els nens picant de mans, la gent amb crosses, amb cadira de rodes, els estrangers al·lucinant, les estelades onejant —aquest any, amb la marinada, eren realment com ones de la mar agitades pel vent—, els crits d’independència, ara acompanyats de «votarem», els helicòpters de l’estat espanyol assetjant, el domàs passant per damunt dels nostres caps fins arribar a terme…
Arribar a terme… Sembla que ho toquem. Si tinguéssim les facultats prodigioses d’Antonio Díaz, el Mago Pop, amb els dits ho estiraríem a distància per poder-ho tenir ja. Desgraciadament no som mags i la nostra única facultat és la democràcia. L’autèntica democràcia perquè, pel que es veu, hi ha diferents maneres d’entendre-la. Per al govern espanyol la democràcia ja no és el govern de la majoria, sinó el govern dels tribunals. Així governen ells, a base de querelles, incidències, requeriments, suspensions, inhabilitacions i persecucions —d’impremtes, de rotatius… el que convingui—. Però si ells mateixos no són pas al govern perquè els hagi escollit una majoria —només el 33% dels espanyols els va votar. A Catalunya, el 13%!– I diuen que això nostre és cosa de quatre polítics radicals! A nosaltres, que tenim al Parlament un 53% a favor de la independència i un 61% a favor del dret a decidir —almenys fins la darrera intervenció de Joan Coscubiela.
Del govern espanyol no n’espero res, només litigis, però… i els espanyols? Ningú, només alguna veu aïllada s’ha fet sentir en protesta pel tracte tan antidemocràtic del govern envers Catalunya. No s’adonen que aquesta manera de procedir, ni que sigui cap als prepotents catalans, és una involució que recorda altres temps que tots volem oblidar? Si callen ara, estan propiciant que a la mínima els coerceixin de la mateixa manera; i no caldrà que sigui per voler ser independents, serà per qualsevol aixecament —pacífic, com el nostre— motivat per qualsevol injustícia.
Nosaltres, els independentistes, per democràcia anirem a votar. El referèndum només és un pas més cap a la independència. Si guanyem, ho celebrarem democràticament. Si no guanyem, acceptarem el resultat com a bons demòcrates, i seguirem lluitant. Ja tinc ganes d’anar a la propera Diada sense haver de cridar «independència!» ni «votarem!». Ja m’hi trobo!