Quim Monzó ho afirma, en un article periodístic recent, a partir de l’anècdota que fa referència a l’exhortació del delegat del Govern espanyol a Castella-la Manxa, el qual invita a resar «perquè plogui» com una alternativa al decret de Sequera per a la conca alta del Guadiana que el Ministeri d’Agricultura i Medi Ambient ha d’aprovar i que no acaba de passar el tràmit; segons sembla, el president de la comunitat autònoma es va afanyar a respondre que tornarà a exigir el decret, i va afegir: «Jo busco l’entesa i tant de bo coincidim en les mateixes oracions, però és bo que els que governem ajudem la divinitat i que les oracions vagin al Butlletí Oficial perquè, si no, arribarem a la conclusió que la sequera que pateix el Guadiana o el desastre de l’Alt Tajo que veiem al seu pas per Toledo és només qüestió que en altres llocs resen més».
En llegir l’article de l’intel·ligent i agut periodista no vaig poder evitar un breu somriure, que volia manifestar la meva complicitat en el tema. I no perquè no cregui que la pregària pot fer miracles, sinó perquè prefereixo que els miracles els facin las administracions públiques; i és que és tan difícil donar llum a un projecte de llei! Però sí que em va cridar l’atenció que, a l’articulista, aquesta qüestió de «resar perquè plogui» (i a casa nostra l’exhortació a la pregària va ser protagonitzada per un polític nostrat i, a més, d’esquerres) li va suggerir el títol de l’article: Persistència de la fe.
No és això, germans, no és això. Jo més aviat diria que la fe, si més no a casa nostra, no és un valor a l’alça, i ho dic tot reconeixent que hi ha molta gent de bona voluntat que, si més no quan no té cap més remei, resa. La fe, però, és una altra cosa, la fe respon a l’experiència d’un Déu que estima i, perquè estima, vol que es faci justícia a tothom, sobretot als pobres i als pobles oprimits. Un Déu d’aquesta mena passa desapercebut; i, perquè és així, perquè no surt a la televisió –altres «déus» sí que hi surten–, pot fer la seva feina –que la fa, segur– amb més comoditat.