Escric aquest articlet tenint al davant un article, publicat en un periòdic de confessió catòlica, de molta difusió entre nosaltres, que porta per títol «La teologia de l’alliberament avui», un article que es pregunta sobre la vigència d’aquesta teologia. Confesso que el tema de la teologia de l’alliberament que, com a corrent teològic, tingué la seva eclosió a l’Amèrica Llatina els anys setanta i vuitanta del segle passat, m’ha interessat des de sempre i, des de sempre, per bé que m’ha semblat confusa la seva formulació quan s’identifica sense matisos amb l’opció preferencial pels pobres, opció que han patrocinat els darrers pontífexs, malgrat que alguns d’ells han manifestat les seves reserves, sobretot respecte a l’ús acrític de categories marxistes en la seva metodologia.
Tampoc no n’hi ha prou a dir que la teologia de l’alliberament pretén veure el món a través dels ulls del pobres; i dic que no n’hi ha prou perquè no és suficient que es vulgui una Església pobre i destinada als pobres o a evangelitzar els pobres, sinó que cal fer una teologia des dels pobres, com cal fer-la des de la dona, i des de molts altres «llocs teològics»; amb tot això hi estic d’acord, però tampoc no crec que aquesta perspectiva sigui suficient per a definir la teologia de l’alliberament. En realitat, la teologia de l’alliberament parteix de l’anhel i dels esforços d’alliberament dels pobres, més que dels pobres mateixos, i aquests anhels i esforços són els dels pobres creats per la societat industrialitzada i que el marxisme es va encarregar de substantivar. En aquest sentit, em sembla alarmant la falta de rigor intel·lectual dels qui pretenen desvestir la teologia de l’alliberament de la seva metodologia marxista, invocant el fet de l’ateisme defensat pel marxisme (sense distingir prou clarament, d’altra banda, entre el materialisme històric, on es proclama l’arrel atea d’aquesta filosofia, i el materialisme dialèctic, que insisteix en la lluita de classes).
A parer meu, quan es vol separar la teologia de l’alliberament de la seva metodologia, no es fa res més que inutilitzar aquesta teologia. I ho dic sense ira i pensant en la bona voluntat dels qui volen salvar la teologia de l’alliberament in extremis, oblidant que els grans enemics d‘aquesta teologia són la munió dels poderosos de tot mena, d’aquest món.
Reivindico la llibertat de pensament, fins i tot en el camp de la teologia, o senzillament el dret a pensar, perquè només el pensar ens fa lliures: pensar i posar en dubte la legitimitat d’un Déu que es recolza en pressupòsits incompatibles amb l’Evangeli de Jesús.
