Viure amb pudor de fum

Veïns d’un pis de la Rambla Nova, obligats a viure mesos de martiri per un seguit de despropòsits en unes obres

Per . Actualitzat el

Entrem a l’escala del número 27 de la Rambla Nova i una pudor a mig camí entre les brases del carbó i el plàstic cremat se’ns fa evident. Hem quedat per parlar amb unes famílies que malviuen als seus pisos per culpa d’un seguit de circumstàncies que comencen fa més d’un any. L’abril de 2016, les obres realitzades a l’edifici adjacent, al número 29 del mateix carrer, van provocar la caiguda d’una part del sostre que «si en lloc de colpejar al braç de la Roser Tarrés, li hagués caigut al cap, hauria sortit a tots els diaris». Mesos després, a l’octubre, les mateixes obres cremen una biga interior i ocasionen una emergència que va requerir la intervenció dels bombers, un tractament amb oxigen a una de les inquilines i una pudor que, nou mesos després, encara perdura.

Ens reben membres de dues famílies que viuen en tres dels pisos afectats del número 27. Amb fotografies i documentació sobre la taula, ens fan cinc cèntims del martiri que han hagut de viure a causa d’un projecte d’obres a l’edifici annex. El projecte, que va rebre el vistiplau dels arquitectes municipals, preveia que la separació entre els dos edificis havia de ser de 30 centímetres (dues parets de 15 cm), però la realitat és molt diferent, ja que, a la pràctica, hi ha una única paret mitgera de 14 cm. A causa d’aquest càlcul erroni, s’ha fet viure un infern als veïns d’alguns pisos del 27.
El primer avís es va produir fa més d’un any quan va caure una pedra d’un pam sobre el braç de la Roser Tarrés mentre era en una habitació de la casa. El càlcul erroni del gruix de la paret mitgera va provocar aquest accident, que hauria pogut ser mortal. Les obres, però, van continuar amb una sèrie d’inconvenients que els afectats ens relaten i que arriben al seu punt àlgid l’octubre passat, quan l’empresa encarregada de posar la tela asfàltica va calcular malament a l’hora d’imprimir la calor i va cremar una biga interior de l’edifici.

La primera afectada va ser la Begoña Crespo, que va haver de ser tractada amb oxigen i medicació, ja que la forta olor i el monòxid de carboni li van agreujar l’asma. Altres veïns van patir migranyes i nàusees a causa de la ferum, però no va ser fins uns nou dies més tard que van descobrir per què les seves cases feien aquesta pudor de fum que encara ara es nota. Va ser una altra veïna, la Beatriz Álvarez, que feia dies que notava aquesta pudor i que va veure com d’un endoll de casa començava a sortir fum negre. Els bombers van alertar que els índexs de monòxid de carboni estaven al màxim i van detectar que el fum provenia d’una biga de fusta que feia ja més d’una setmana que cremava com una brasa amagada entre les parets.

A casa de la Beatriz l’olor encara es percep clarament, tot i que les finestres estan obertes. Li comentem que sort que va veure el fum i no estava dormint en aquell moment. Assenteix, conscient del perill que va córrer i ens ensenya l’endoll ennegrit del dia del sinistre admetent que, des d’aleshores, «he patit l’inexplicable».

Després de l’emergència, els bombers van foradar el terrat, van detectar la combustió de la biga i van apagar l’incendi. La solució al despropòsit semblava a prop, però l’arquitecte i l’empresa que es van encarregar de la substitució de la biga no van ser capaços d’eliminar les olors. «Van obrir la meva terrassa literalment, havia de tenir-ho tot obert malgrat el fred que feia, ja que era hivern, i, després, em van deixar tota la terrassa plena de runes i van haver de contractar una altra empresa perquè la tragués», ens explica la Beatriz. Quan pugem al seu terrat de l’àtic per mirar la paret mitgera que divideix els dos edificis, sense ser-ne experts detectem amb facilitat que no hi ha, ni de bon tros, la separació de 30 centímetres entre els dos edificis, tal com figura en el projecte.

Al pis de sota del de la Beatriz, la Begoña ens mostra la biga substituïda i tres bigues més petites de fusta que, tot i que estan reforçades, no es van substituir. Els veïns del 27 creuen que aquestes tres bigues, encara cremades, poden ser la causa que l’olor no desaparegui i lamenten que ningú no els doni solució. «Avui dia, nou mesos després, encara estem patint l’incendi», ens diu la Roser, que admet que se sent «neguitosa i a disgust» a la seva pròpia llar per culpa de tot això.

Enmig d’un menjador amb les portes i els armaris precintats amb cinta per evitar que s’hi escoli l’olor, no ens cal afinar l’olfacte per entendre el malson que viuen aquestes famílies. Ens diuen que l’assumpte està en mans d’una advocada i que ja han sol·licitat ajuda a l’Ajuntament. De moment, però, sense tenir-ne cap culpa, els toca viure amb olor de fum.