Aquest diumenge ens va deixar La Riera. Segur que tothom, seguidors i detractors, sap de què parlo, però per qui no ho sàpiga La Riera ha estat la sèrie més vista de TV3. Vuit anys s’ha allargat la seva emissió en la sobretaula de dilluns a divendres.
Ara que estan de moda les sèries americanes, emeses bàsicament per Internet, i que ens tenen acostumats a abocar-nos a l’ensurt i al col·lapse de manera continuada, en un ambient que ens queda molt llunyà, crec que encara som molts (529.000, en el darrer capítol) els que ens agrada més allò proper que podria estar passant tranquil·lament dins les parets de la casa del costat o, en aquest cas, del nostre restaurant preferit.
Bé, cinquanta set morts en vuit anys, dins de la família Guitart i el seu entorn potser són molts com per passar desapercebuts a la casa del costat o al restaurant que ens agrada, a la vida real. Però deixant de banda els assassinats, homicidis i suïcidis, aquesta sèrie ha estat com la vida mateixa i els seus protagonistes. Personatges dominants o dominats, coherents o incoherents, apassionats o esbravats, ambiciosos o feliços de la vida. Relacions tempestuoses (correspostes o no) o aparentment serenes, canvis de parella, banyes, amors que degeneren en odi, d’altres que semblen ser-ho per sempre sense acabar-se de trobar mai. Amistats que s’estronquen i altres que es mantenen. Fills abandonats i fills recuperats, fills ressentits i fills que tot ho perdonen. Intrigues, xantatges, segrestos, venjances, complots… I per sobre de tots, la Mercè Riera, l’ànima de la sèrie –que per això porta els seu nom– per damunt del bé i del mal, maquinant sense treva durant tots aquests anys. La perdonem, malgrat tot? Jo sí. La perdono i l’aplaudeixo perquè, sense entrar en discussió sobre la moralitat o immoralitat de les seves accions, ella i els seus guionistes, salvant alguns moments morts on la història no avançava, ens han fet gaudir i patir cada dia a la mateixa hora, ens han fet esperar el dilluns amb ànsia i, sobretot, sobretot, perquè ara tot Catalunya ja sap què és la mise en place. Qui ho diu que la televisió no és cultura?
