I dic excedència, i no jubilació, encara que, com és evident, tots tenim dret a la jubilació. I parlo del dret a l’excedència com a afegitó al meu article de fa unes setmanes que parlava de «Sant Tornem-hi», un article que, pel que sembla, va merèixer l’atenció de l’opinió pública. El comentari anava per aquí: no hi hauria d’haver un límit en això de «tornem-hi»? I penso que sí que n’hi ha: el límit de «no puc més», de «estic cansat i voldria plegar».
M’ho deia una amiga meva quan, en comentar-li la meva fatiga després del viatge a Guatemala, em va contestar: «Doncs, a no fer res i a descansar».
Evidentment, no parlo de plegar, sinó de permetre’m un període de descans, per tal que, posteriorment, em pugui reincorporar a la feina. Val a dir que aquest dret a l’excedència és aplicable a tots els àmbits de la vida, des dels més materials als més espirituals: no us ha sorprès alguna vegada la fatiga, suposem, de la pregària, o del compromís de primera fila o d’haver de tornar-vos a reunir? Se suposa que, un cop passat el període de descans, es podrà tornar a la tasca o al ritme d’abans. Però no sempre és així. Durant el temps d’excedència poden passar moltes coses: entre altres, que el relleu s’acabi imposant per la pura lògica de l’eficàcia. I, aleshores, què?
És aleshores quan un ha de saber plegar, però no per despit, sinó perquè la glòria de Déu es manifesti amb més claredat.
O és que encara no hem après que ningú no és necessari?