Comença a fer pànic pensar a agafar l’avió. Entre els errors tècnics i els errors humans, els segrestos, els kamikazes jihadistes que volen entrar al paradís per la porta gran i els malalts mentals que, amb la baixa mèdica a la butxaca, continuen treballant i decideixen fer un suïcidi coral estimbant-se contra una serralada, les pel·lis terrorífiques de fa quaranta anys sobre avions s’han quedat tan curtes que més aviat semblen contes per a nens.
Darrerament, a la prevenció a volar hem d’afegir la inseguretat de si arribarem a pujar a l’avió abans de perdre la paciència i decidir agafar la maleta i tornar cap a casa. Ja fa quasi un mes que les cues i el caos a l’aeroport del Prat són d’escàndol i, segons he sentit, encara n’hi ha per a un mes més. Un mes? Això ens situa a finals de juny, primers de juliol que és quan habitualment comencen els problemes a l’aeroport.
Sembla que no hi ha prou efectius policials per fer el control necessari perquè l’allau de viatgers flueixi amb naturalitat, sense negligir la seguretat de ningú. Així doncs… des de fa un mes hi ha molts més viatgers a l’aeroport del Prat? O és que s’ha hagut d’augmentar el control per un risc que ningú no ens ha explicat? I a Madrid no ha augmentat el risc? Quantes incògnites!
Amb tot, no cal patir, que diu el senyor Millo, delegat del Govern espanyol a Catalunya, que el seu govern ha fet una gran aposta a l’aeroport del Prat. Doncs… si no s’hi juga alguna cosa més, la perdrà segur, l’aposta. És clar que no especifica quina mena d’aposta és. No serà pas una aposta entre els membres del govern per encertar quin és el grau de cabreig dels catalans? També diu el senyor Millo —amb bona intenció, no en tinc cap dubte, amb intenció terapèutica— que hem d’aprendre a viure d’una altra manera. Que ho volem tot de manera immediata i que no és això, que s’ha de viure amb menys estrès. I quina millor manera d’iniciar-se en la meditació zen que quan un s’espera a l’aeroport per emprendre el viatge dels seus somnis? O molt pitjor: el viatge que ha de fer cada setmana per necessitat.
Jo, per si de cas, com que dilluns que ve he d’agafar l’avió, estic fent un curset accelerat i intensiu —i quin contrasentit! diria el Millo— de ioga. Durant dues setmanes, sis hores cada dia — voleu dir que l’espera serà més llarga?—. Ja m’imagino amb les cames encreuades a l’aeroport enmig de l’agitació general, amb la ment en blanc i fent inspiracions profundes. Ooooommmm… És clar que hauré de demanar a les meves amigues que m’avisin quan estiguem a punt d’enlairar-nos que, com que jo estaré permanentment enlairada, tampoc no em voldria quedar a terra després de tanta preparació.
Fins d’aquí tres setmanes! Espero. Espero poder-me enlairar i poder aterrar.