L’antropòleg Josep Barceló ha presentat el llibre ‘Poder local, govern i assistència pública: l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona’. L’obra, resultat del treball guanyador del XVIIè Premi Tarragonès Beca d’Investigació Lucius Licinius Sura 2015, que atorga el Consell Comarcal, va des de la repoblació de Tarragona fins a l’actualitat i intenta fer una síntesi de l’evolució que ha viscut el model hospitalari a la ciutat sense oblidar el reflex que aquest fet ha tingut en la societat tarragonina.
Pel títol sembla que només es parli de l’Hospital de Santa Tecla, però no és així, oi?
No és només una història de portes endins de la institució. M’interessa la vida que hi ha dins de l’hospital, però també les relacions que estableix l’hospital amb la ciutat. Perquè, al final, és la ciutat qui crea l’hospital i qui el manté fins avui en dia. També m’interessa no enfocar la història com si Tarragona fos una cosa isolada, sinó que està dins de processos més globals. En aquest sentit, no és una història descriptiva sinó més aviat interpretativa, cosa que ajuda a entendre per què en cada context històric es fan diverses estratègies per mantenir l’hospital.
Globals? El que tenim aquí a Tarragona es repeteix?
L’hospital de Santa Tecla no és una excepció. L’hospital de Santa Pau i Santa Creu de Barcelona és un patronat similar, com el que hi havia a Girona en el seu moment o com el que hi va haver a Lleida. Per tant, són solucions que dins de la Corona d’Aragó es van adoptar per, en un moment què no hi havia impostos, la gent pogués mantenir l’hospital.
És un model diferent de la resta de l’Estat i d’Europa?
El model de la Corona d’Aragó, i que ha quedat a Catalunya, és un model bastant particular de Catalunya. A la resta d’Espanya no passa i a Europa podem trobar casos similars al nord d’Itàlia i a Holanda perquè són regions bastant municipalistes.
Està relacionat?
Totalment. En els llocs on el poder local ha estat molt potent i on l’Estat no ha tingut tanta capacitat d’acció, les solucions han sigut adoptades des de l’esfera local.
Parles d’una obra construïda amb una lògica de ‘longue durée’.
Moltes vegades la història es fracciona per poder-se especialitzar com fa la medicina. El que intento és agafar les claus del que diuen els experts de cada període per fer una línia argumental. Moltes problemàtiques que hi ha avui en dia, o que passen en el passat, s’aborden des del punt de vista d’aquell període històric i, el fet de no poder-les contrastar amb el que passa abans o el que passa després, desnaturalitza aquella solució històrica. Amb perspectiva, amb llarga durada, les coses es veuen de manera diferent.
I t’atreveixes a anticipar cap on anirà aquest model sanitari?
Al final, la història ens ensenya que les societats adquireixen les solucions que tenen a l’abast. Malgrat els bastons a les rodes que hi puguin haver, a Catalunya, precisament pel seu fort municipalisme i per l’arrelament de la institució al territori, les institucions sanitàries acaben responent a les necessitats locals, no tant a les generals. Penseu que els hospitals van néixer a principis de l’Edat Mitjana per atendre els pobres, van passar a especialitzar-se en pobres malalts, després van passar a malalts que no s’ho podien pagar i, ara, són empreses de serveis. A partir d’aquí, les empreses de serveis el que busquen és donar resposta a les necessitats de la gent.
El definiries com una obra de consulta?
Té un caràcter divulgatiu però no és una obra que et puguis llegir en una tarda. És una obra més aviat de consulta, per a gent que estigui interessada en el tema, però la pot entendre una persona que no sigui entesa en la matèria.
És cronològicament ascendent?
Sí, sobretot per la línia argumental, per veure com va evolucionant. Per exemple, quan entre 1462 i 1464, la ciutat entra en bancarrota, esclata la Guerra Civil catalana i Tarragona perd gran part de la seva població, s’uneixen els dos hospitals que tenia la ciutat (el del capítol catedralici i el municipal) per guanyar eficiència i, per assegurar l’autonomia del nou hospital i perquè la gent quan mori continuï llegant testaments i continuï fent donacions, fan com una mena de privatització fent un patronat que no pertanyi ni al capítol ni a l’Ajuntament. Per tant, si algun creditor reclama els impostos o les terres a l’Ajuntament, legalment no poden agafar les terres a l’hospital. Tot això continua sent d’utilitat pública perquè continua pertanyent als ciutadans i els administradors continuen sent nomenats pels poders públics. Però aquesta mena d’autonomia assegura que la gent digui «doncs jo continuo llegant a l’hospital perquè allò que dono serà aprofitat per l’hospital i està fora de les arbitrarietats polítiques».
És aplicable al debat sanitari actual?
S’ha de tenir en compte. En l’àmbit de la sanitat, el debat de propietat pública i privada és un tema espinós. El que ens diu la història és que l’important és que l’hospital sigui d’utilitat pública, que respongui a les necessitats de la gent. Perquè si Tarragona, en aquell moment de crisi, el 1464, es queda sense hospital, qui vol viure en un lloc on no tens on caure mort?
Ningú…
Un altre exemple és quan entrem al segle XIX amb les desamortitzacions. Quan els béns de l’Església i dels ajuntaments passen a mans de l’Estat liberal per, posteriorment, vendre-ho. El que fa l’Hospital de Santa Tecla o el de Santa Creu de Barcelona és deixar clar que ells són de beneficència particular. L’important és assegurar que allò que pertany a l’hospital no vagi a altres mans perquè al final no respondrà a necessitats d’aquí sinó a altres necessitats.
Això de la concertació ve de lluny, doncs.
De molt. Si Catalunya a partir del 1981, que rep les transferències sanitàries, té aquest model, és perquè aprofiten el que hi ha. En aquells moments s’aprofita infraestructura existent i es fan viables hospitals en poblacions petites. Cal dir que també hi ha coses en contra però, en tot cas, és el que tenim i, si analitzem les llums i ombres del model al llarg de la història, veiem que és un model d’èxit.