L’anunci recent del conseller Comin sobre la creació d’un consorci entre el Departament de Salut i l’Ajuntament de Reus per a la gestió de l’Hospital de Sant Joan ha obert molts interrogants i algunes polèmiques.
S’ha escrit sobre les «conseqüències» d’aquest anunci, s’han formulat hipòtesis i s’han fet conjectures, un cop més, sobre el «perill» que assetja Joan XXIII, sobre el fet que l’Hospital de Reus significa una amenaça per a l’Hospital Joan XXIII i per a l’assistència sanitària que es presta a la ciutat de Tarragona… Aquestes veus han estat amplificades per qui creu que pot treure rèdit de la política de campanar, una estratègia equivocada i oposada a la requerida, ja que es parteix d’un diagnòstic erroni basat en percepcions o en suposicions.
El cert és que, perquè totes aquestes especulacions sobre la pèrdua de pes total o parcial de l’Hospital Joan XXIII a la nostra regió sanitària siguin realitat, s’ha de modificar, per acord del consell executiu del Govern la Generalitat de Catalunya, el Mapa Sanitari de Catalunya. Aquest és l’instrument de planificació del govern que fixa la categoria d’hospital terciari de Joan XXIII, l’hospital de referència de tota la província de Tarragona; això és, el centre sanitari on es deriven els pacients més complexos i que, en conseqüència, disposa de la tecnologia més avançada i capdavantera del nostre territori (o així era fins a la desinversió en tecnologies sanitàries dels darrers anys). Aquesta modificació no s’ha posat mai en qüestió pels responsables sanitaris del nostre país, ni s’ha qüestionat el rol de l’Hospital Joan XXIII, com tampoc el paper de referent territorial en oncologia de l’Hospital de Reus des de fa més de deu anys.
Dit això, hi ha alguna cosa de cert en aquesta inquietud recurrent? La veritat és que sí. Amb els plans anomenats «de reordenació» de determinades especialitats com oncologia o cardiologia, es trasllada l’activitat sanitària que es feia a casa nostra a hospitals barcelonins. No seré jo qui opini sobre si determinats procediments quirúrgics o determinades proves s’hagin de fer aquí o allà; ara bé, les dades de la mateixa conselleria constaten que el percentatge de resolució de problemes de salut de la població resident al Camp de Tarragona dins del territori del Camp de Tarragona (sense ser traslladat a Barcelona) és avui del 92%, era del 95% l’any 2010 i havia arribat al 96,5% (2008-09). Aquesta és la veritable amenaça, l’afany recentralitzador barceloní de la Conselleria de Salut.
Aquestes dades van acompanyades d’una segona qüestió: la pèrdua de pes del pressupost de la nostra regió sanitària al pressupost total de la Conselleria de Salut i d’un retard de les inversions en equipaments sanitaris, especialment a la ciutat de Tarragona. Això fa que l’increment dels temps d’espera per a proves diagnòstiques i visites a especialistes al nostre territori estigui per damunt de la mitjana de Catalunya i s’hagi incrementat proporcionalment més que en altres regions sanitàries, tal com he explicat i documentat amb xifres i dades quantitatives en articles anteriors en aquestes mateixes pàgines.
Aquesta és la realitat contrastada i fonamentada en xifres objectives i que de ben segur explica la percepció esmentada a l’inici d’aquestes ratlles. Un cop fet el diagnòstic correcte, podrem actuar en la línia apropiada que, des del meu punt de vista, implica la suma d’esforços i actuar des de la unitat territorial, la cooperació i la col·laboració de tots els actors del territori, ja que el problema és de tot el Camp de Tarragona. No és un conflicte o una confrontació entre Reus i Tarragona; sinó entre el Camp de Tarragona i Barcelona.