La fe cristiana manté sense fissures que la mort de Jesús en creu és el sacrifici de la Nova Aliança; i dic sense fissures, perquè la reforma luterana i calvinista manté aquesta doctrina, compartida per l’Orient i per l’Occident, i expressada en textos admirables de la santa Tradició i d’una forma particular en la sagrada litúrgia. Segons aquesta doctrina, el sacrifici de la creu acompleix i substitueix amb escreix tots els sacrificis dels temps passats, fins al punt que ja no hi ha lloc per a un altre sacrifici plaent a Déu.
No cal dir que aquest sentit de sacrifici de la mort en creu de Jesús es fa especialment palès en el relat de l’Últim Sopar que, per voluntat de Jesús, esdevé el seu «memorial».
El text sagrat que s’empra en la consagració del pa i del vi, en la Cena ritual, anomenada també fracció del pa i, més habitualment, eucaristia, diu expressament: «Això és el meu cos, lliurat per vosaltres» (per tant, cos ofert en sacrifici); «això és la meva sang, vessada per vosaltres i per molts». Val a dir que no hi ha acord entre els cristians sobre si s’ha d’entendre el «sacrifici eucarístic» com a renovació del sacrifici de la creu o com a celebració ritual d’aquell únic i darrer sacrifici.
Però jo voldria remarcar un aspecte que no sempre es té prou en compte: la presència del Senyor ressuscitat sota les espècies del pa i del vi consagrats. Aquesta és la raó que fa que no es pugui donar a la celebració de l’últim sopar de Jesús el valor sagramental que té la celebració eucarística: els apòstols, a l’últim sopar, no van fer com una mena de «primera comunió». El cert és que l’únic aliment de «vida eterna» és el del cos i de la sang del Senyor ressuscitat que, com es fa palès en l’aparició a Tomàs, no deixa enrere les llagues de la seva crucifixió, sinó que les porta incorporades.
I encara m’agradaria subratllar el caràcter «pasqual» de la celebració eucarística. De fet, el que celebrem els cristians és que Déu ha volgut pactar amb la humanitat sencera una nova aliança, última i definitiva, malgrat que els efectes d’aquest pacte estiguin encara amagats o no duts a terme plenament: aquest és el sentit de la tercera de les advocacions que el prevere celebrant invita a pronunciar a tota l’assemblea: «esperem el vostre retorn, Senyor Jesús»; perquè només aleshores, a l’últim dia, celebrarem plenament la Pasqua definitiva.