Les llàgrimes de la literatura

Per . Actualitzat el

Definitivament, les grans editorials han renunciat a la literatura per dedicar-se al negoci. Entenc que les empreses es munten per guanyar diners, però oblidar la seva finalitat principal, que és donar valor a la paraula escrita que s’ho mereix, divulgar-la i augmentar el nivell literari del nostre país, és imperdonable.

Parlo de les oportunitats que es donen als autors mediàtics que, amb la seva primera obra, aconsegueixen ser els més venuts –sempre que surten les llistes dels més venuts em pregunto per les dels més llegits, però està clar que aquestes no les coneixerem mai–.

Normalment són periodistes, la majoria bons en la seva professió; de vegades, tertulians o, simplement, gent que s’ha donat a conèixer a través dels mitjans, bàsicament la televisió. Tots s’atreveixen a escriure un llibre i, per dubtosa que sigui la seva qualitat, se’ls publica, se’ls promociona a través de la premsa, la ràdio i els mateixos  mitjans que els han fet famosos i, és clar, arriben a ser els més venuts per Sant Jordi. A alguns fins i tot els atorguen premis literaris de renom. Jo també vaig caure en el parany de llegir-los anys enrere, ara ja no ho faig.

Estic convençuda que els genis van escassos en tots els àmbits. En literatura ara mateix només recordo Salinger, amb El vigilant en el camp de sègol, la seva primera i única novel·la, i Süskind amb El perfum, la segona. Segur que n’hi ha algun més, però un escriptor novell difícilment es converteix en un gran autor amb la seva primera obra. Ni amb la segona ni amb la tercera. Es tracta de picar pedra, de treballar dur. I aquí tenim, en augment cada Sant Jordi que passa, autors mediàtics que desplacen grans escriptors com Jaume Cabré –un monstre de la literatura, qui ho dubta?–, com Lluís Anton Baulenas, com Enrique Vila-matas, entre altres, tots amb un gran bagatge literari, que han escrit una pila de llibres abans de ser coneguts i reconeguts. Tots eclipsats pels mediàtics i cap d’ells a les llistes dels més venuts.

Per altra banda, és lògic que els més venuts siguin aquells que ens entren pels ulls. I el criteri personal, no existeix? Tanta gent hi ha, lectora o no, que només es deixa guiar per aquest màrqueting sense fonament? Doncs és ben trist i més que ho serà si els que han iniciat aquesta cadena de pseudo-literatura no recapaciten.

Si algú pensa que parlo amb ressentiment perquè jo soc del ram, s’equivoca. Escric força en diferents espais, però només he publicat dos llibres i sé quin és el meu lloc. Ara bé, amb tota modèstia, tinc prou criteri per expressar el que penso. I crec que si l’autèntica literatura, la que no passa, la que un cop llegida es queda amb nosaltres per sempre, es pogués expressar, segurament ploraria.