Més de 21.400 tarragonins viuen a l’estranger

La manca d’oportunitats laborals i les ganes de viure una experiència lluny de casa, les causes principals

Per . Actualitzat el

Cada cop és més freqüent sentir que algun conegut se’n va a viure fora de l’Estat. L’avenç vertiginós en el camp de les comunicacions fa que aquests desplaçaments siguin més assequibles. Si a aquest paradigma tecnològic hi afegim una crisi que va camí de complir deu anys, no és estrany que la demarcació hagi arribat a la xifra rècord de 21.418 tarragonins que viuen fora de l’Estat espanyol. Per entendre la magnitud d’aquesta dada, feta pública per l’Idescat, ens hem de remuntar al 2009, quan el nombre de tarragonins emigrats era de 10.572, menys de la meitat que el 2017.

Aquesta dinàmica es repeteix si acotem la zona d’anàlisi a les comarques del Tarragonès i del Baix Penedès. La primera ha passat, en vuit anys, dels prop de 3.600 residents a l’estranger als més 7.523; i la segona, dels 957 als gairebé 2.400. Per tant, més del doble de residents a l’estranger des del principi de la crisi que, tot i que és d’àmbit global, no ha tingut els mateixos índexs de recuperació a tots els països. Això es veu observant les variacions anuals d’emigrants de la província dels darrers anys i notificant que els creixements més importants s’han produït en els dos darrers exercicis, quan el nombre de tarragonins que marxen a l’estranger ha crescut de l’ordre dels 1.800 el 2016 i 1.700 el 2017. Pensem que, fins al 2012, la crescuda anual d’emigrants tarragonins mai havia superat els 1.300. Per explicar aquest fenomen, Ángel Belzunegui, professor de sociologia de la URV, admet que hi ha dues causes que es corresponen a dos tipus de població, «la de més edat, moltes vegades amb fills, que marxa per manca d’oportunitats, i gent més jove que surt del país per viure una mena d’experiència vital molt en la línia de la idea nord-americana d’estudiar en un lloc i treballar en un altre».

«Una tragèdia demogràfica»

Dels prop de 285.000 emigrants que ha acumulat Catalunya, més de 173.000 són nascuts fora de l’Estat i, d’aquests, 141.000 tornen al seu país de naixement. Aquest fet i la marxa d’actius nascuts a Catalunya va causar que l’any passat, per primer cop des de la Guerra Civil, el país perdés població. «En termes demogràfics, això és una tragèdia perquè anem a societats cada vegada més velles», admet Belzunegui. «Els països que volen ser forts en el context europeu, són països amb polítiques natalistes com França o Alemanya».

En aquest sentit, Belzunegui recorda que les polítiques natalistes exitoses no es basen en un xec nadó indiscriminat sinó «facilitant que la dona s’incorpori al mercat laboral». Com a exemple posa «les dones sueques, que són les que més taxa d’inserció laboral tenen de la UE i les que més taxa de natalitat tenen».

La pèrdua d’immigrants també és un factor a tenir en compte. Segons, Belzunegui, «tenim por a parlar de la gestió de la immigració i anem d’un extrem a l’altre (portes obertes o fora immigrants)». En aquest sentit, el sociòleg es fixa en el model canadenc que cada any treu quotes d’immigrants basades en les necessitats per sectors.