Fa uns dies en aquestes mateixes pàgines parlàvem de la situació al Camp de Tarragona de les llistes d’espera per a tres intervencions quirúrgiques amb temps d’espera màxim garantit de 6 mesos. Concloíem que amb una excepció –les intervencions de pròtesi de genoll a l’Hospital Joan XXIII– tots els hospitals del nostre territori estan complint els terminis. Cal tenir present però, com he exposat altres vegades, que fa un any i mig el Govern de Catalunya va decidir canviar els terminis màxims d’espera de les 14 intervencions quirúrgiques garantides que hi havia fins aleshores. De 14 en van deixar tan sols tres a un màxim garantit de 6 mesos, la resta van passar a un màxim de 12 mesos, segons priorització, fet que fa molt més difícil extreure’n conclusions.
Ara bé, una altra qüestió que també hem de tenir en compte per tal de poder opinar sobre aquesta qüestió, i de la qual també he tingut l’oportunitat de parlar en aquestes mateixes pàgines, és l’increment substancial que ha patit el temps en què hom tarda a ser diagnosticat a conseqüència que s’ha allargat enormement el temps d’espera per a les visites a l’especialista i per a la realització de proves diagnòstiques. En algunes zones, fins i tot per anar al metge de capçalera el termini d’espera és superior a una setmana, quan la normativa estableix 48 hores.
Per emetre una opinió és necessari, doncs, tenir també present aquestes esperes que retarden l’entrada a la llista d’espera per a una operació quirúrgica i que, paradoxalment, fan que les xifres de llista d’espera per a operacions no siguin molt llargues, ja que en aquests darrers anys hom tarda més a arribar-hi.
Analitzant la comparativa per centre entre la seva situació de 2011 i 2016, cal destacar la gran variabilitat territorial que existeix avui entre els hospitals i entre les proves diagnòstiques. Segons quina prova sigui i segons quin hospital de referència es tingui, hom pot arribar a esperar fins a cinc vegades més, com ara en l’ecografia abdominal, l’electromiograma o les mamografies. Desigualtats d’aquestes característiques ja existien l’any 2011 però s’han accentuat, i molt, en aquests darrers cinc anys. La segona qüestió que cal destacar és l’increment en general dels temps d’espera per a aquestes proves, en 4 proves es redueix el temps mitjà d’espera i en 9 s’incrementa; en algunes de manera tan significativa que, com a conseqüència, gairebé s’ha doblat el temps d’espera mitjà de tot el Camp de Tarragona els darrers cinc anys (de 35,4 dies l’any 2011 a 61,6 dies l’any 2016).
A aquesta situació s’ha de sumar el temps d’espera per la visita a l’especialista, no tenim dades comparatives, però cal destacar que es repeteix la gran diferència de temps d’espera entre centres sanitaris. En especialitats com urologia o dermatologia, les diferències segons l’hospital de referència poden ser de tres o fins i tot sis mesos. En general, se’n surten millor els hospitals més petits, però no en totes les especialitats és així.
En conclusió, les dades fetes públiques pel departament de Salut confirmen la percepció ciutadana que ens esperem més per tot dins del sistema sanitari, i posen en evidència un segon problema al nostre territori: la gran diferència de temps d’espera existent entre centres sanitaris per la mateixa prova diagnòstica o per una mateixa visita a l’especialista. La capacitat de solucionar-ho és tant o més important que reduir els temps d’espera.