M’afegeixo i m’afanyo a afegir-me a les moltes veus que lloen les expressions de misericòrdia del papa Francesc; no és la primera vegada que ho faig, per bé que sovint he afegit un contrapunt: em sembla que, abans de practicar la misericòrdia, cal reclamar justícia, i justícia vol dir arribar al fons de les situacions, tractades amb misericòrdia, per veure si és prou justa la rigidesa doctrinal amb què són tractades.
Aquesta vegada, no. Aquesta vegada el papa Francesc ha anat molt més enllà en afirmar que Déu també estima les anomenades «parelles de fet»; i a mi m’ha semblat entendre, si més no, que Déu també estima els qui s’estimen, malgrat que no s’hagin casat «per l’Església»; i si és això el que el Papa ha volgut dir, no entenc ni puc entendre que aquest tipus de viure en parella hagi de ser considerat com a «viure en pecat» (una expressió que, d’altra banda, no acabo d’entendre què vol dir, oi més quan una situació d’un amo d’un negoci que ven els seus productes a un preu abusiu o tracta injustament els seus treballadors o els seus empleats, difícilment serà qualificada de «viure en pecat»).
Això no vol dir, de cap manera que sigui el mateix viure en parella sense casar-se per l’Església que viure-hi havent-se casat per l’Església.
Aquestes «parelles de fet» han de descobrir la gràcia fel sagrament del matrimoni i, en aquest sentit, han de ser evangelitzades i tenen, en tant que batejats, tot el dret de ser-ho.