Em pensava que «postveritat» és l’altre nom de la mentida, però, pel que sembla no és ben bé així. «Post» vol dir «després», la veritat no pot ser ni abans, ni després, ni una mica ni molt; la veritat és o no és, i si deixa de ser veritat és mentida, és a dir una construcció mental enganyosa que inocula por, dubte, que confronta, desacorda, deprimeix i desapodera la gent; ho ha dit la psicòloga Dolors Marin Tuyà, i jo no ho sabria dir millor. I és aquesta persona que, en un article periodístic recent, ha parlat de l’agnotologia (a-gnot-ology / desconeixement-logos) com a definició de la «postveritat», és a dir, un model per analitzar els efectes polítics i pràctics de la producció d’ignorància. La literatura agnotològica està canviant el paradigma i la recerca sobre les dinàmiques històriques de la relació entre coneixement i la construcció deliberada d’ignorància. S’ha fet sobre l’esclavatge als Estats Units, sobre l’ideari racial nazi que va generar el genocidi en la dècada de 1930, sobre els esforços de les empreses tabaqueres mitjançant informes continus a fi de crear dubte sobre el perill de fumar, sobre el descrèdit de la ciència del canvi climàtic i del medi ambient, entre d’altres.
La creació de l’engany, sobretot quan és col·lectiu, m’ha semblat sempre una vilesa, especialment quan aquesta creació s’esmerça a corrompre l’ànim dels més joves. Però penso, també, que aquest tipus d’ignorància comptarà sempre amb la complicitat dels qui, en el fons, els plau ser enganyats.