És ben sabut que tot allò viscut en la infantesa queda per sempre més en la memòria. Un dels records que evoco amb freqüència darrerament és el de la representació d’Els Pastorets de Folch i Torres que escenificàvem al meu poble. Alguns fragments me’ls sé de memòria perquè, a vegades actuant i a vegades entre bastidors, en vaig formar part durant molts anys. Hi ha un personatge que em ve sovint a la memòria; és l’Avarícia, un dels dimonis dels Set Pecats Capitals. Apareixia sempre per darrere del rabadà Lluquet i, amb una moneda als dits, li xiuxiuejava a l’orella: «Jo, fent lluir amb malícia, tan sols una moneda d’or, de l’home faig néixer al cor el turment de l’avarícia».
La persistència d’aquest record prové del fet que, molt sovint, tots els corruptes d’aquest país i del país veí s’encarreguen de fer-me’l present. Pel que es veu, tan sols fent lluir la moneda davant dels ulls, n’hi ha prou per despertar la passió pels diners aliens —aliens és del que es tracta; tenir el desig de prosperar sense robar és ben lícit.
Poques vegades, cada cop que apareix un cas nou de corrupció, deixo de preguntar-me què ha impulsat aquella persona a delinquir per apropiar-se de més i més diners. És l’ocasió allò que fa al lladre? Per molts diners que un toqui, sempre en vol més? El lladre es pensa que la resta del món és idiota? L’honradesa s’extingeix si hi ha la possibilitat d’enriquir-se? No cal dir que en els darrers dos anys les preguntes s’han amuntegat i encavalcat les unes amb les altres. Encara estic rumiant la resposta sobre un cas concret, quan ja en surt un altre a la llum. Entre Bàrcenas, Barberà, Camps, Fabra, Chaves, Griñan, Pujol pare i alguns Pujol fills, Urdangarín, Pallerols, Blesa, Rato, Matas, Millet, Montull… estic a punt del col·lapse, intentant respondre les meves preguntes.
Curiós, el «cas Palau». Millet podria passar per un home amb poques llums, poques paraules, ingenu fins al moll de l’os, bona fe, càndid, despistat i ara malalt; no em queda clar si de l’esquena o de les cames —boníssim el gag de Polònia on Millet fa tombarelles de tota mena pel parc!—. I, en canvi —per les seves obres el coneixereu— sibil·lí, calculador, lladre, explotador, salvador del Palau i… com no… avariciós.
El Palau estava molt malament quan Millet se’n va fer càrrec. Ell el va salvar. Senzillament, els seus percentatges són el que li correspon, els seus honoraris. Tot depèn de la perspectiva; ell des de la seva ho deu veure així i així ho va transmetre a Montull. No veig Millet temptat pel meu dimoniet dels Pastorets; el veig a ell mateix com l’Avarícia. Me l’imagino fent lluir la moneda davant dels ulls de Montull i dient-li: «veus aquesta moneda, Jordi? Segueix-me sense dir res i una cinquena part serà teva». I el pobre Montull «un altre sant baró», com que quan va arribar ja estava tot començat, no va tenir cap més remei que seguir-lo; ell només el va seguir. Per això la seva condemna serà segurament una cinquena part de la de Millet. I és que el pobre home no va tenir cap possibilitat de negar-s’hi; la moneda li feia pampallugues davant dels ulls i no li deixava veure res més. Només faltava la seva filla Gemma, també innocent «tant com la Isabeló en els Pastorets», ignorant de tot i somicant perquè el seu pare havia venut l’ànima al diable.
Ja tinc curiositat per saber com acaba la comèdia, tot i que intueixo que acabarà com tots els casos de corrupció: una multa que estarà a anys llum de la quantitat de diners robats, uns escassos anys de presó que es veuran atenuats per raons de salut o familiars i tots ens tornarem a quedar amb un pam de nas. Quina raó que té aquell refrany castellà que diu «Poderoso caballero es Don Dinero»! I és que, senyors, parlant de gèneres teatrals, i deixant estar els meus inofensius Pastorets, la justícia és una farsa autèntica, definició que en termes literaris vindria a ser un oxímoron, la unió de dues paraules de sentit contrari, com si digués la justícia és una injustícia. Bé, no com si ho digués. Ho dic.