Cada vegada que m’assabento de la mort d’una altra dona, víctima de violència de gènere, a part de trencar-se’m el cor, m’esquinço les vestidures i intento entendre quina és la raó —la manca de raó— amagada, que empeny alguns homes a tractar les «seves» dones com ho fan: menyspreant, insultant, maltractant i matant.
Fa un temps vaig escriure en el meu blog un post titulat «Alguns homes», en el qual parlava del tema. Entre les meves idees i els comentaris dels lectors —sempre enriquidors— vaig concloure que la solució al problema depenia, una, de l’educació a l’home en el respecte a la dona, des de l’escola; i, l’altra, del respecte de la dona envers ella mateixa. Dos objectius que ja s’estan duent a terme amb convicció i dedicació per part de mestres i professors. Però potser aquestes dues solucions no són suficients per elles soles. Els casos de violència de gènere han augmentat, als instituts hi ha més masclisme que abans i moltes noies joves continuen sense advertir els senyals que les poden portar a ser maltractades.
No tinc prou coneixements per saber com es pot arreglar un problema tan greu, però crec que picarem en ferro fred si no anem a la base, una base ancestral que es troba en l’origen de la humanitat. I que ningú no s’escandalitzi perquè, quan parlem d’igualtat de gènere, estem parlant d’això. Des del principi, l’home ha vist la dona com un ésser inferior. No hi havia cap motiu perquè fos així, ja que la dona engendrava els fills, els feia grans, tenia cura de la casa, de la família i encara li sobrava temps per agrair a l’home que garantís la subsistència de tots. Cap d’aquells dos rols, d’home i dona, era menyspreable, com tampoc ho són els actuals, més evolucionats. I, en canvi, sempre ha semblat que el paper de la dona estava per sota. Això, que pot semblar un tòpic per a uns i un feminisme exacerbat per a altres, encara resta latent en molts homes que no concedeixen a la dona el valor que té, però sobretot resta ben aferrat en alguns altres —penso que una minoria, encara que per les seves salvatjades en tinguem notícia massa sovint—; són els que no suporten que la dona intenti treure el cap per damunt del seu, ni tampoc el mínim indici d’insubmissió, ni molt menys que digui prou, un gest, aquest, que els treu tant de polleguera com per posar fi a la seva vida, la vida de la dona que, suposadament, un dia van estimar.
Més que el caràcter naturalment violent d’alguns, o la violència soterrada que sorgeix en moments puntuals, crec que és el convenciment que la dona és inferior allò que els atorga el presumpte dret de menystenir-la i maltractar-la. El convenciment i la força bruta. Perquè… pregunto: un home mataria el seu amic perquè en un moment donat deixés de ser-ho? L’arrossegaria pels cabells perquè han quedat i arriba tard? Li donaria un parell de bufetades perquè l’ha convidat i encara no té el sopar a taula? No ho faria i no només perquè l’amic s’hi tornaria, sinó perquè mai no se li ocorreria, per aquests motius, fer unes atrocitats semblants a un altre home.