La setmana passada a casa vam tenir una agradable sorpresa. La ministra d’Ocupació i Seguretat Social d’Espanya en persona —així signava— li escrivia una carta a la meva mare. No s’hi adreçava com a Teresa, però sí com a integrant del sempre sobrevalorat col·lectiu dels pensionistes.
Entre altres frases sinceres i plenes de contingut, la carta deia que gràcies a l’esforç de la meva mare, el 2016 havia finalitzat amb creixement econòmic —el 3,3%, depenent del sistema de càlcul, ja ho sabem— i amb creació d’ocupació —escassa i precària, no siguem ingenus—, ambdós factors, fonamentals pel sòlid sistema de protecció social del país —sistema que amenaça de tornar-se líquid i fins i tot gasós—. També deia que el camí a recórrer és llarg —com de llarg? Qui arribarà a veure’n el final? Els meus fills, els meus néts?—. Llarg per arribar a assolir els desitjats èxits de benestar als quals tots aspirem —benestar dels rics cada vegada més rics, potser?—. Assenyalava que la Seguretat Social del país ha continuat ampliant els seus drets i les seves prestacions i ha arribat al major nombre de ciutadans de la seva història —De quin país parla la ministra? No ho sap que mai no hi havia hagut tants pobres com ara a Espanya?
I en la línia del compromís, que sempre continuarà —deia la ministra— aquest any hi haurà un augment del 0,25% sobre totes les pensions. Per la meva mare representen 1,68 euros. I ja aquí he deixat de llegir perquè la xifra m’ha semblat insultant i perquè els dubtes m’han aclaparat tant que les paraules de la ministra se’m creuaven i encavalcaven fins a no saber què llegia.
Tinc unes quantes idees perquè el govern estalviï diners i pugui administrar aquest sòlid sistema de protecció social que diu que gaudim. D’entrada, jo m’estalviaria el cost informàtic d’aplicar l’augment del 0,25%. També es pot estalviar l’augment en si. Un bon estalvi seria autoimposar-se mesures d’austeritat; no tinc notícia que s’hagin abaixat el sou, ni hagin deixat de viatjar en primera, ni hagin suprimit cap despesa. Més estalvi: que eliminin el Senat; l’any 2015 li van assignar un pressupost de quasi cinquanta-dos milions d’euros; encara és hora que es demostri la seva utilitat si no és la de reinstal·lar els polítics que deixen d’estar a primera línia a fi que continuïn mantenint el seu estatus de benestar. I, finalment, que exigeixin la devolució del que han robat els corruptes del país; també els catalans que en representen un pessic important; recuperant els milers de milions d’euros a què s’eleva la xifra de la corrupció el camí no seria tan llarg, és més, potser aquest any mateix n’arribaríem al final. Potser fins i tot podrien situar la dotació a cultura en el 2%. Ah, i pagar les beques dels estudiants catalans, que són els únics que no han cobrat i ara es veu que s’hauran d’esperar mig any més.
Estructures d’estat, espavileu-vos!