En aquest cas, parlo dels exclosos de la plena comunió eclesial, decretada, també en aquest cas, per l’Església catòlica; i no parlo de la plena comunió amb el Crist Senyor que, en principi, no hi ha cap autoritat d’aquest món que la pugui validar o invalidar, malgrat que els pastors de l’Església invoquin el poder que els correspon de lligar i deslligar, segons la voluntat de Jesús (Mt 18,18).
Per a l’Església catòlica els exclosos, en aquest cas, són tots els excomunicats i, també, els excomunicats majors com els ortodoxos bizantins i els luterans, que ho són en virtut de l’excomunió personal rebuda per als qui són considerats els responsables històrics d’aquestes dues divisions o separacions, el patriarca Miquel i Martí Luter. Cal reconèixer que l’Església catòlica va començar, ja fa temps, un procés d’acostament amb aquests dos grans grups de cristians, però els cristians ortodoxos i els cristians luterans continuen exclosos de la plena comunió eclesial, que té com símbol fort la comunió eucarística (qui sap si amb el desig no confés que «tornin», com sembla demostrar-ho l’admissió recent de certs preveres anglicans).
Però n’hi ha d’altres, d’exclosos, en aquest cas dins la mateixa Església catòlica, on no sols hi ha grups que es desautoritzen entre ells mateixos (en nom d’una suposada major o menor fidelitat a l’Evangeli de Jesucrist), sinó batejats i batejades que, en principi, no han trencat ni volen trencar la comunió amb el Papa i els bisbes, però que no tenen accés als béns espirituals als quals, en principi, tenen dret. Penso, en aquest cas, en els divorciats que s’han tornat a casar (encara que siguin misericordiosament objecte de discerniment), en les dones que, pel fet de ser dones, no tenen accés al sacerdoci ministerial, i en els capellans, que no tenen accés a l’exercici del seu ministeri pel fet d’haver incomplert la llei del celibat.