Les qüestions de fons, considerades «tancades», no es tracten, encara que es matisin o maquillin amb gestos de benvolença o misericòrdia. Els separats, tornats a casar, continuen sent adúlters, i els avortistes (la dona que avorta i els seus còmplices, fins i tot els sanitaris que l’atenen) homicides, encara que en un cas i un altre es digui que poden ser «reconciliats» si manifesten signes clars de penediment, sense que s’indiqui en què han de consistir aquests signes.
Sembla que si, en ambdós casos, divorciats tornats a casar i avortistes, s’han de continuar considerant pecadors, el perdó hauria de pressuposar la voluntat de no-reincidència. Com s’ha d’entendre aquesta voluntat? N’hi ha prou que el «pecador» i la «pecadora» diguin: m’he equivocat, no ho faré més? Té sentit, tot plegat? Es possible que aquestes persones no continuïn sentint-se excloses, malgrat els gestos de misericòrdia que reben?
Hi ha, encara, el cas de l’extensió del ministeri ordenat a les dones: hi pot haver, en aquest cas, un criteri de «misericòrdia» que faciliti el canvi d’orientació de l’Església jeràrquica en aquesta matèria? I, què caldria dir en el cas de capellans que no compleixen la llei del celibat?
Sé que acabo de posar en un mateix sac assumptes molt diversos: l’ordenació presbiteral de dones no és un pecat, simplement perquè l’ordenació no es considera possible i, en el cas del trencament del celibat, el pecat consistiria en haver incomplert la promesa feta pel prevere en el moment de ser ordenat.
És ben bé així? Rere l’exclusió de la dona al sacerdoci, no hi ha un menyspreu a la dona? Em pregunto, però, per què no es revisa a fons la qüestió del divorci o de l’avortament, i per què no es fa el mateix en el cas de la llei del celibat o del sacerdoci de les dones?