Les últimes setmanes s’ha posat l’atenció en la forta contaminació que és present a la ciutat de Barcelona i la seva àrea més propera. Una problemàtica, la contaminació, que és molt important no només pel present que ens envolta, sinó sobretot un problema de futur, del futur de les noves generacions.
La contaminació és conseqüència de les indústries, el consum d’energia de les cases particulars però, sobretot, es focalitza en la contaminació que produeixen els vehicles. Tothom, i les autoritats competents en la matèria, Ajuntament de Barcelona, Govern metropolità i Generalitat de Catalunya, alerten que l’afluència de vehicles en aquest territori agreuja el problema.
La solució a curt termini passa per limitar els accessos a la ciutat i la seva àrea en els dies en què els índexs de contaminació estiguin per sobre de les normatives que regulen la qualitat de l’aire. Ja fa anys que molts organismes denuncien els riscos de viure en una ciutat, i el més alarmant de tots és el de la qualitat de l’aire que s’hi respira.
En els fons de la qüestió, la raó principal d’aquesta situació cal situar-la en la lògica territorial amb què funciona el país i, més concretament, el rol de la ciutat de Barcelona respecte a la seva àrea territorial d’influència, que va més enllà del territori on el govern metropolità té competències. Això demostra que el problema de Barcelona, la congestió de la ciutat i l’Àrea Metropolitana, és un problema de país.
La lògica territorial, el funcionament del territori és clau per solucionar a mitjà i llarg termini, el problema de la congestió de Barcelona i la seva àrea territorial. Moltes vegades s’ha criticat el funcionament de la lògica territorial de l’Estat espanyol, i s’ha denunciat la política centralista que es fa des de Madrid. Però, què passa a Catalunya? Les relacions territorials entre Barcelona i Catalunya són diferents de les que sovint es critiquen entre Madrid i la resta de l’Estat? En el fons molta gent sap que la resposta és que no. Barcelona respecte a Catalunya desenvolupa un conjunt de lògiques territorials molts semblants, el concepte és el centralisme.
El perill de la macrocefàlia
La geografia catalana alerta des de fa cent anys que la macrocefàlia de Barcelona respecte al conjunt de Catalunya és un problema per a l’equilibri i la cohesió del país. Han passat els anys i aquesta macrocefàlia que tots els geògrafs denunciaven ha continuat en augment. Les interaccions entre Barcelona i el conjunt del país ha anat augmentant d’escala. Es parla de corones metropolitanes, i sovint, es parla de primera o segona corona metropolitana, i sempre ens oblidem de la tercera corona metropolitana, la gran oblidada.
Els mateixos geògrafs, quan denunciaven aquest fet de la macrocefàlia, posaven sobre la taula del debat, una de les possibles solucions, una solució que venia donada per la llarga tradició de les ciutats mitjanes catalanes. Les ciutats mitjanes, que trobem, precisament, en aquesta tercera corona metropolitana; Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, el Vendrell, Igualada, en clau penedesenca en són un exemple, són els elements que han de permetre corregir la tendència a la macrocefàlia de Barcelona. Descentralitzar Barcelona i la seva àrea passa per redistribuir les lògiques i el funcionament territorial de la ciutat sobre la xarxa de ciutats mitjanes que es localitzen al seu entorn.
D’aquesta manera es podrien transformar molts dels patrons de mobilitat que causen la congestió de Barcelona i la seva àrea, que es deuen al fet que molta de la gent que viu a la segona i tercera corona metropolitana tenen l’obligació de traslladar-se a Barcelona durant la seva quotidianitat. Redistribuint les lògiques funcionals de Barcelona envers les ciutats mitjanes que l’envolten, s’evitaria aquesta necessitat del desplaçament, es redistribuiria el centralisme de les obligacions laborals que condueixen a molta gent cap a Barcelona, i permetria deixar de part el funcionament centralista del territori des de i cap a Barcelona.
Millorar la mobilitat, la clau
A tot això, i tornant al curt termini, caldria posar l’accent en la mobilitat, en la qualitat i la competitivitat de la mobilitat pública, que sovint deixa molt que desitjar. I caldria posar l’accent en aquesta segona, però sobretot tercera corona metropolitana que mateix moltes externalitats negatives de la política de transport actual. Augmentar freqüències i modalitats de transport, reduir el cost €/KM des d’aquesta tercera corona és clau per donar competitivitat al transport públic.
La lluita per salvar el clima és una lluita a contratemps, com si tinguéssim un compte enrere. A curt termini s’ha de millorar el transport públic i fer-lo competitiu, perquè la gent deixi d’agafar el cotxe particular. Però a mitjà i llarg termini cal transformar les lògiques funcionals de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, la realitat demostra que el centralisme territorial no és sostenible, i la contaminació ens ho demostra cada dia.
A Catalunya tenim la xarxa de ciutats mitjanes, que ens mostra que una de les millors solucions per descongestionar Barcelona i la seva àrea, passa per descentralitzar el territori envers aquesta xarxa, aconseguint així allò que tant anhelaven els geògrafs d’una època: solucionar el problema que encara tenim, la macrocefàlia i el centralisme de Barcelona.