A l’era de la comunicació sorprèn veure que hi ha gent que encara es comunica amb el tam-tam o amb senyals de fum, vull dir esbelegant-se provant a veure si, a qui es troba a l’altre costat, li arriba el que diu.
La Soraya Sáenz de Santamaría anuncia que vol parlar amb Catalunya. Ho diu en roda de premsa. A veure si Puigdemont ho sent i es dóna per al·ludit. Que no té el seu telèfon? Això sí que és una fallada greu. És que els catalans no facilitem les coses i tot són pals a les rodes. Amb tot, si no el pot trucar, també li pot enviar un missatge per Twitter, que el nostre president en té. Només s’ha de fer seguidora seva i hi podrà parlar i que ho sàpiga tot el món mundial. Però potser ella no en té; no recordo haver sentit parlar de les seves piulades, almenys tant com de les de Rajoy. Encara com no ho va comunicar per Twitter que s’estaven preparant noves eleccions a Espanya! Tornant a la Soraya. Qualsevol cosa seria més directa que llençar el missatge al vent. És clar que no seria tan efectiva de cara a la galeria que, en realitat, és l’únic receptor a qui l’interessa que arribi: que tothom sàpiga que el govern espanyol vol parlar amb el govern català.
Mentrestant, per comptes de tenir aquesta conversa tan desitjada, impugnen, anul·len, prenen declaració, jutgen… Ui, perdó! Que no és el govern, que és el Tribunal Constitucional, defensor de la Constitució. Hi ha qui diu que, ara que tot és en mans de la justícia, tirarien enrere i hi ha qui diu que tot ha estat premeditat per ara poder dir que ja no és a les seves mans. Jo no crec ni una cosa ni l’altra. Ni ara es penedeixen d’haver-ho passat als jutges, ni ho van planejar; l’anticipació no és a l’abast de totes les intel·ligències i de la seva no ho veig, la veritat.
La Soraya no només ha fet saber que vol parlar amb Catalunya, sinó que ha realitzat un gest important: llogar-hi un despatxet. És una altra maniobra d’atansament. D’atansament a la selva? Són perillosos els catalans —deuen pensar—, mig salvatges, feréstecs, ferotges, insaciables, intractables. No se’ns pot venir a trobar directament, fa falta molta mà esquerra, cautela i precaució. Res de donar-nos la mà, que al mínim descuit, nyam! Ja ens l’hem menjada! S’ha de ser molt valenta per exposar-se a un perill tan gran.
Tinc el cor dividit, jo, respecte al govern de Madrid. Per una banda, em fan riure i per l’altra em carreguen fins a la sacietat i més, amb tanta volta, tant preàmbul i tant circumloqui. I em sembla que som molts que n’estem farts; entre ells el mateix govern català perquè amb aquesta profusió de gestos que no arriben enlloc, que mai no han tingut la intenció d’arribar-hi, ha decidit fer l’orni a tantes prohibicions i suspensions. Que és que no? Seguim endavant. Que si feu… ? Seguim endavant. Que ai de vosaltres si… ? Seguim endavant. Que sortireu de la galàxia? Seguim endavant. Seguim endavant, si us plau! La selva és nostra; hi trobarem la senda que ens porti allà on volem anar