Quan jo vaig néixer, Fidel Castro i Che Guevara, tot just s’acabaven de conèixer. Un any després, el 1957, amb una vintena d’homes més, van impulsar, des de Sierra Maestra, la revolució per enderrocar el dictador Batista. Miraculosament —la desproporció entre el nombre de revolucionaris i els militars del règim era desmesurada— se’n van sortir.
No vaig saber res d’ells fins a l’adolescència, quan amb la colla d’amics vam començar a parlar del Fidel i del Che. Durant anys el Che va ser el meu ídol i el de moltíssima gent de la meva generació. Pel que vaig veient, ara hi ha joves que també li consideren. Al Che, que no pas al Fidel.
La cançó que li dedicà Carlos Puebla dos anys abans de morir n’és una mostra: «…Aquí se queda la clara, la entrañable transparència de tu querida presencia, comandante Che Guevara…». Quan va ser executat clandestinament l’any 1967 per l’exèrcit bolivià, es convertí en un heroi. Tots dos, Fidel i ell, havien fet la revolució, havien estat responsables d’assassinats, judicis i execucions injustes i havien format part del segon govern de la revolució cubana, però el Che, en morir, va pujar a l’Olimp dels superhomes cridats a formar part d’un gran destí, truncat abans d’hora. Es tracta de la redempció de la mort, a la qual ja estem tots acostumats. Mor i tots els pecats et seran perdonats, no per Déu, sinó pels homes.
Fidel, en canvi, mai no va ser tractat amb la mateixa estima, si més no, fora de Cuba. Les cançons dedicades a ell que cantàvem mentre enlairàvem el Che al cim dels nostres ideals ho deixaven clar: «…Fidel, Fidel, al que asome la cabeza duro con él…» i també «… Se acabó la diversión, llegó el comandante y mandó a parar…» Fidel era l’home dur que anava per feina, sense contemplacions. Per molts, el braç executor d’una revolució que, a imatge dels dictadors de totes les èpoques, no admetia rèpliques ni dissensions. I com que va viure molts anys, les crítiques li han plogut tota la seva vida política com aiguat fort, persistent i sense intermitències.
Però em sobta veure com canvia la perspectiva des de dins de Cuba i des de fora. A banda d’un cert reconeixement pels èxits en educació, cultura, salut, investigació mèdica i reducció de la mortalitat infantil —que a mi em semblen extraordinaris—, totes les crítiques exteriors fan un balanç negatiu del seu govern. En canvi, als cubans que viuen a Cuba, a qui hem pogut veure i escoltar aquests dies pels mitjans, se’ls veu profundament agraïts al Comandante, i no m’ha semblat que l’afecte que li mostren sigui fingit ni per por. Espero que no sigui perquè és mort.