Alguna vegada m’han dit els que em segueixen que no parlo mai de Tarragona, però quina culpa tinc jo, si pateixo vocació frustrada de comentarista política nacional i internacional? Però tenen raó. Avui intentaré esmenar-ho.
Diumenge passat vaig assistir a una passejada de gossos al moll de Costa, organitzada pel Col·legi Oficial de Veterinaris de Tarragona. N’hi havia de totes les races i colors, però hi predominaven els llebrers; em refereixo als galgos, que sembla que ningú no es preocupi per conèixer el seu nom en català; aclariré que també es diu llebrer qualsevol gos apte per caçar conills o llebres. No m’imaginava que a Tarragona hi hagués tants llebrers, ni propietaris de llebrers. Realment és un gos que es fa mirar, però he de dir que a mi m’agraden tots. Precisament el que m’agrada és el que diuen els gossos amb la mirada. Totes diferents, però totes parlen.
Sempre m’ha semblat que les persones que compren o adopten un gos tenen ganes d’estimar i que els estimin. Però, com en tot, hi ha excepcions. Em pregunto com hi pot haver qui els abandona o els fa mal. Si un gos és l’animal més proper a les persones! És clar que hi ha qui no respecta les persones tampoc.
A casa meva, de petita, hi havia gos, uns quants, de fet, sempre d’un en un. Gos de pagès i caçador, perquè el meu pare ho era, i molt apersonat, però sempre mantenint les distàncies: en el menjar, en el dormir, en fer-li festes… Els vaig gaudir? Sí, però no tant com penso que es gaudeixen ara els gossos. Quan els meus fills eren petits sempre demanaven un gosset; mai no hi vaig accedir. Em semblava que un pis no era un bon lloc per un gos. Però quan la meva filla se’n va anar a viure amb la parella, de seguida en van comprar un. És un Shar Pei, una raça xinesa molt antiga que va estar en perill d’extinció els anys seixanta; alguns amants dels gossos el van exportar als EUA i els Shar Pei es van salvar. No ho sé si Trump deu tenir gos; potser sí i potser l’estima més que als immigrants. No hi ha una llei universal sobre els propietaris de gossos, vés! El Shar Pei de la meva filla em té el cor robat. He de dir que jo només li faig d’àvia, que ja sé que fer-li de pare o mare és més lligat, i que, com a totes les àvies, no es pot dir que m’obeeixi massa. I no és que no m’estimi. Estic segura del seu amor perquè a vegades, quan li agafo el coll —gruixut i ple de plecs— i li parlo, sempre em respon; no amb paraules articulades, sinó amb un so que fa amb la gola, que poc li’n falta per ser paraules. Sé que m’entén, encara que no pugui dir-me què pensa. Estic segura que hauria fet un bon paper diumenge a la passejada.
I bé, ja sé que avui us he enganyat una miqueta, perquè hi ha un altre tema més important a parlar sobre Tarragona. Ara que sembla que s’ajornaran els Jocs, tothom hi dirà la seva. Se’n parlarà molt més ara que en tot el temps que fa que es va iniciar el projecte. Crítiques entusiastes —ara arriba l’entusiasme— amunt i avall, que tothom sap molt de tot i sap qui és el culpable del problema. Per tant, jo opino i només diré que —i Déu me’n guard de pontificar!— malauradament, els calés mouen el món, sense calés tot s’atura i, pel que es veu, aquí els calés compromesos i necessaris no han acabat d’arribar.