El cristianisme és conseqüència d’un empelt. La Carta als Romans veu en l’entrada dels anomenats pobles pagans en el nou Poble de Déu l’empelt d’una nova saba en el tronc de l’antiga olivera d’Israel.
L’empelt és difícil i dolorós. L’empelt suposa que allò que és «altre» ha de calar en el nostre ésser, i això és sempre difícil i dolorós. L’empelt s’assembla a la irrupció, sovint inesperada a casa nostra d’hostes irrevocables. L’empelt provoca el rebuig, un rebuig que, en el cas d’un òrgan estrany en un pacient, pot arribar a provocar la mort.
Empelts, ho són les «preguntes» i les «respostes» que es troben a l’altra banda de nosaltres mateixos; empelt, ho és l’obra d’art, que pretén dir les coses d’una altra manera (l’art sempre diu alguna cosa, encara que no sigui el que nosaltres voldríem que digués; i per això diem que no l’entenem!). En qualsevol cas, l’altre, quan entra en nosaltres, ens fa «altres». L’altre ens enriqueix i rebutjar l’altre és fer-nos miserables.
El gran «altre» és Déu, però Déu, per a ser «altre», ha de ser el mínim possible la projecció de nosaltres mateixos. Si no captem Déu com la visita inesperada, com la irrupció de l’hoste inoportú, com l’empelt que ens fa mal, no és Déu el que captem, sinó una projecció de nosaltres mateixos. La nostra riquesa és el Déu «altre».
A Déu, l’hem de sentir com el gran absent, l’absent que s’asseu al pedrís del costat de la porta de casa. Més encara, a Déu l’hem de sentir com Aquell que és a la vora de qualsevol absència.