A mi no em queia gaire bé Pedro Sánchez. Li vaig dedicar una columna quan va ser escollit secretari general del PSOE i ja es devia notar. El veia cregut, massa jove i només entrar ja va fer la brometa fàcil de torn sobre els diners no declarats a Andorra de Jordi Pujol. Però ara resulta que li veig —i segurament no estic sola— una qualitat més aviat escassa pels temps que corren, que és la coherència. S’ha plantat davant del PP i davant del seu propi partit per mantenir una posició que és la que hauria d’adoptar el PSOE en ple: el NO a Rajoy. Perquè el PSOE i el PP no han estat sempre adversaris polítics? A què ve ara abstenir-se en la investidura? A què ve perpetuar en el govern un partit com el PP, implicat en múltiples casos de corrupció i responsable d’haver deixat la dignitat dels treballadors per sota la sola de sabata? I no se m’ocorrerà reclamar per tots els greuges que el PP ha infringit a Catalunya perquè això al PSOE li és igual, i no ve al cas. Els dirigents del PSOE sembla que tenen por que els resultats d’unes terceres eleccions els deixin encara més malparats, i per això les volen evitar. Doncs bé, a mi em sembla que si es tornessin a situar a la banda oposada del PP, els seus militants els donarien suport incondicionalment. Perquè això és el que estan demanant a crits: coherència amb la ideologia del partit i que no ajudin el PP a acabar d’ensorrar Espanya. Però no hi ha gaires esperances; els dirigents del PSOE diumenge ja van decidir i, si no hi ha cap miracle, —i no se me n’acut quin— el dissabte tornaran a posar el PP al govern, havent passat per damunt de la militància, de les bases, d’alguns representants socialistes autonòmics i d’uns quants governs municipals.
