Aquest 19 d’octubre es compleixen 27 anys de l’accident a la Central Nuclear Vandellòs I. Aquell accident, el primer i més greu que es produïa a l’Estat espanyol, ens va fer veure a moltes persones, per la proximitat amb què el vam patir, el perill que representava l’energia nuclear.
Els anys que han passat ens han anat confirmant allò que ja intuíem llavors arran de l’accident a Three Mile Island l’any 1979 als Estats Units i l’altre més recent a Txernòbil, Ucraïna, l’any 1986: que l’energia nuclear és la més perillosa i contaminant de les activitats humanes i que les conseqüències d’un accident són tan greus que representen un risc que no es pot assumir.
Les sis dècades d’ús civil i militar d’aquesta energia han deixat un reguerall de morts, enverinament radioactiu, centenars de milers de persones desplaçades i grans espais inhabitables. Si quedava algú que encara no estava convençut del tot sobre el perill nuclear, l’accident de Fukushima l’any 2011 al Japó l’havia d’acabar de convèncer.
La situació al parc nuclear espanyol és especialment preocupant perquè disposem d’unes instal·lacions envellides que acumulen centenars de successos notificables, parades imprevistes, errades dels sistemes mecànics o elèctrics i errors de seguretat que podrien haver derivat en greus accidents. I tot plegat sense comptar els residus radioactius generats que seran perillosos durant centenars de milers d’anys, un període de temps que fa impossible garantir que no contaminaran l’entorn ni quines conseqüències tindran.
Aquest envelliment progressiu és el que ha fet reaccionar l’ecologisme social de l’Estat espanyol que majoritàriament va acordar el novembre del 2015, proposar un calendari de tancament de les C.N. espanyoles de manera que la seva vida activa no sobrepassés els seus actuals permisos d’explotació que finalitzen entre l’any 2020 i el 2024.
Aquest moviment, que vàrem batejar com el MIA (Movimiento Ibérico Antinuclear), es tornarà a reunir el 26 de novembre a Madrid per tal de fer balanç de la feina feta fins ara, el seu grau d’implantació i d’incidència política, social i ecològica i per marcar noves estratègies que ens permetin arribar a l’objectiu de canviar de dècada sense energia nuclear.
Prescindir de l’energia nuclear avui en dia a l’Estat espanyol és un objectiu assumible, tot i que algunes veus censuren la proposta, argumentant que per complir els acords europeus sobre emissions, l’energia nuclear és imprescindible. Posar la ciutadania en el context de triar entre enverinament radioactiu o emissions és pervers, molt més encara, quan les dades de l’any 2015 facilitades per Red Eléctrica, ens diuen que el 20% de la demanda elèctrica a l’Estat la va cobrir el carbó, mentre que el cicle combinat que emet una quarta part de les emissions del carbó, solament va aportar el 10%. Però encara resulta més patètica aquesta excusa per no tancar els reactors sabent que un 40% de les emissions són produïdes pel transport i la mobilitat, on hi ha un marge per reduir amplíssim, ja que el transport per carretera a l’Estat espanyol és dels més grans d’Europa i aquesta tendeix a l’electrificació de la mobilitat i el transport públic.
La proposta del MIA és una proposta de modernitat que prioritza les energies renovables, l’estalvi i l’eficiència en front d’un sistema energètic caduc, del segle passat. El 27è aniversari de l’accident de la CN Vandellòs I ens ha de fer pensar ni que sigui per un moment en quines prioritats tenim en el camp de l’energia, però sobretot ens ha de fer pensar, en si val la pena arriscar la vida de milers de persones que vivim al costat d’unes instal·lacions que esdevindran les Piràmides del segle XXI, per afavorir els interessos privats d’un sistema de produir energia totalment obsolet.