Qualitat humana

Per . Actualitzat el

El meu pare ha mort recentment. Després de dos anys de malaltia mental, fruit d’aquest magnificat —però incomplet— creixement de l’esperança de vida, fa tres mesos el vam haver d’ingressar en una residència. Res de més trist que haver de treure el pare malalt de casa, perquè ja no el pots cuidar, tractar, aguantar, quan més et necessita. Un mal tràngol pel qual molts ja han passat i molts més hauran de passar si la ciència no aconsegueix curar aquestes malalties.

Ni ajudes assistencials a casa —parcials o totals—, ni lleis de dependència, ni residències, ni patiments d’ell i dels seus. Que res no ha servit de res és el primer que se m’ocorre, però vull pensar —i m’ho crec— que el meu pare ha acabat el seu sofriment i això és l’únic que em consola. És fort que hagis d’agrair la mort d’un pare, però en aquest cas, la mort és el mal menor.

La primera residència escollida no va funcionar. Almenys pel gust de la meva família i meu. Atenció insuficient serien les dues paraules que ho definirien.  Potser aquella residència estava bé per a persones no tan deteriorades? Potser sí, però des del moment en què accepten residents amb problemàtiques més greus, els han de poder tractar.

Després d’un mes d’anar-hi cada dia amb la meva mare i sortir-ne més arrugades que una pansa, vaig començar a buscar una altra residència i la vaig trobar. El pare es va morir al cap d’un mes de portar-l’hi, però el canvi va servir per espolsar-me la idea —força estesa—  segons la qual totes les residències són iguals.

A la segona residència, la de Santa Tecla-Ponent, vaig trobar-hi grans professionals. Totes les persones que tractaven el meu pare, que n’eren moltes, coneixien en tot moment com estava, què havia fet, si havia dormit o menjat, si participava en les activitats o si estava ensopit. El dol que representava deixar-lo allí cada dia quan marxàvem cap a casa, quedava atenuat perquè teníem la convicció que el deixàvem en bones mans. Però no era només això.

La qualitat humana era extraordinària i l’interès, l’afecte i la dedicació cap al meu pare, molts més dels que comporta l’obligació laboral.

Des d’aquí vull donar les gràcies a tots els treballadors de la residència, particularment a la treballadora social Ester, per posar-m’ho tot tan fàcil, a tots els que el van tractar més directament: la psicòloga Imma, el fisioterapeuta Cristian, la infermera Andrea, les coordinadores Montse i Pilar i tot l’equip d’auxiliars de la primera planta. I gràcies, especialment, a l’infermer Paco i a l’auxiliar Anna, que el van atendre — i amb ell, a nosaltres— les darreres hores de la seva existència, amb professionalitat, però també amb humanitat. En un moment tan dur van saber transmetre’ns la tranquil·litat de saber que no estàvem sols perquè ells hi eren.