Tarragona torna a estar buida. Després la disbauxa de Santa Tecla, ja és possible passejar amb normalitat i tranquil·litat pels carrers de la ciutat. Ja tenia ganes de fer-ho. De caminar sense ensopegar amb ningú ni amb res. Em venia de gust passejar i gaudir del paisatge i oblidar-me dels pixadors i de driblar les ampolles, gots i brutícia llençats al terra. Però, encara que sembli contradictori, de vegades trobo a faltar el bullici, malgrat que no m’agraden les aglomeracions. Tarragona, o més ben dit, els tarragonins, som d’extrems: o sortim massivament o ens encastem al sofà, contribuint a fer que els carrers esdevinguin un desert. Entenc que s’hauria d’apostar fermament per una «Tarragona 365 dies». Més que ofegar-nos i atabalar-nos amb concerts, obres de teatre, concursos i festivals, concentrats en un mes, s’hauria de fer tot el possible per repartir-los al calendari durant tot l’any per aconseguir que Tarragona estigui sempre en el mapa cultural o empresarial i que no només se’n parli per Santa Tecla o pel Concurs de Castells. Insisteixo que una ciutat, capital de província, necessita quelcom més que el que ofereix. Tarragona no és propietat de quatre «politicutxos» de torn, per tant, ens toca despertar i fer que Tarragona surti del marasme on està ancorada.
Hi som a temps… Depèn de nosaltres. Serem capaços de lluitar per una «Tarragona 365»? La solució és, segurament, estimar més Tarragona i deixar-se de conxorxes…
