No vull aigualir les festes, però no tinc cap dubte que s’han d’introduir canvis substancials en la celebració de Santa Tecla i Sant Magí. L’Ajuntament no pot continuar fent de comercial perfecte de totes les begudes alcohòliques de les festes, mentre, amb una sordesa al·lucinant, es desentén de les queixes veïnals. He de confessar que les aglomeracions m’atabalen i que les festes descontrolades em neguitegen. És obvi que s’han de preservar les tradicions, però no tot s’hi val. Santa Tecla i Sant Magí són les festes per excel·lència de Tarragona. Les més multitudinàries, les que més caos provoquen en el trànsit i que desborden els carrers. Tot això té avantatges i inconvenients. Cal cercar l’equilibri entre l’esbarjo i el descans dels que viuen a les zones afectades per la gresca. Per aquesta raó, cal sentir les inquietuds i cercar solucions a les problemàtiques d’aquells que pateixen (el soroll) de les festes, de manera obligada, des de casa seva. Les celebracions no poden acabar convertint-se en un malson. És competència de l’Ajuntament aconseguir que Tarragona no esdevingui una claveguera, on les borratxeres, els pixums i els embussos formin part de la postal turística d’una ciutat que reclama a crits una anàlisi profunda de la celebració de les seves festes. Hauríem de començar, segurament, per descentralitzar les festes i evitar que l’alcohol hi assumeixi un paper preponderant. Les conseqüències de l’immobilisme (polític) poden ser nefastes. Malauradament, els nostres governants semblen no tenir aquesta percepció i improvisen. No entenc per què hi ha tanta tossuderia política a l’hora de plantejar descentralitzar les festes patronals i fer que els barris també puguin ser-ne protagonistes. Personalment, crec que hi ha massa permissivitat amb el consum d’alcohol, poc respecte per les ordenances i, òbviament, poc control policial. De què serveixen totes les campanyes preventives si, en definitiva, de manera més o menys camuflada, es promocionen begudes alcohòliques, amb excuses desbaratades i (molt) poc responsables. Si sortim al carrer (amb sentit crític i un toc de responsabilitat) ens adonarem, de ben segur, que la situació se’ns escapa i que hi ha imatges que, entre tots, hauríem d’evitar. Santa Tecla és, crec jo, molt més que la mamadeta. O no?
